De la revolució industrial al tot inclòs

Isabel Busquets, coordinadora de MÉS per Mallorca

Les actuacions dutes a terme a la Conselleria de Turisme durant l’actual legislatura han estat emmarcades en el conjunt de l’acció política del Govern d’esquerres sorgit de les urnes el maig de 2015. Un Govern que ha fet feina des del primer moment per un model de país diferent, basat, per una banda, en un progrés econòmic fonamentat en el diàleg i el consens, que genera prosperitat compartida i garanteix drets socials i econòmics per a tota la ciutadania. Per altra banda, s’ha promogut una economia més diversificada i més competitiva.

El turisme és, sens dubte, la indústria més important per a les Illes Balears. Això, però, no era motiu per mantenir un model turístic depredador de territori i de recursos que beneficiava només uns pocs. Tota l’acció de Govern en turisme ha estat enfocada a aconseguir un model de turisme i unes illes sostenibles. Les passes que s’han fet han estat de gegant i no podem permetre que es torni enrere.

Establiment de límits

El model turístic de l’any 2015 estava centrat en un turisme de masses i d’urbanisme a la carta. Era un model amb conseqüències socials, laborals i mediambientals molt perjudicials per a les Balears. Un aspecte clar d’aquest model poc desitjable era la possibilitat que els establiments d’allotjament turístic creixessin al marge de plantejaments territorials, urbanístics i turístics, i que augmentessin en places turístiques sense límit. Una demostració d’intencions a favor de la sostenibilitat per part del Govern va ser el Decret llei 1/2016, que va eliminar la possibilitat de construir hotels dins sòl rústic.

Posteriorment, la Llei 6/2017 va posar fi a les excepcions de compra de places. Les places turístiques s’han d’adquirir a una borsa per poder-les posar en funcionament. Tanmateix, a conseqüència de la permissivitat existent fins llavors, molts dels allotjaments turístics no estaven obligats a adquirir places de les borses. Com que el Govern té les competències d’ordenació turística de l’illa de Mallorca, gestiona el Consorci Borsa d’Allotjaments Turístics (CBAT). Avui dia, cada nova plaça turística a Mallorca s’ha d’adquirir al CBAT.

El Govern ha anat més enllà del que van establir els Acords pel Canvi i ha fixat un sostre de places a Mallorca (430.000, que eren les existents en el moment d’aprovar la Llei 6/2017). Per primera vegada en la història, podem afirmar que, amb la llei actual, en aquesta illa no hi haurà més places turístiques de les que ja hi ha ara. Totes aquelles places creades a través de les excepcions d’aquestes darreres dècades desapareixeran quan es donin de baixa. Per això, l’únic que podem fer és decréixer.

Posem per cas un agroturisme que va obrir abans del 2017 amb 20 places. Si aquest establiment tanca i dona de baixa les 20 places de què disposa, desapareixeran i no es podran tornar a comercialitzar mai. Les places creades des de 1999 amb excepcions són unes 120.000.

Cal recordar que els doblers recaptats pel CBAT es destinen a millorar infraestructures turístiques de Mallorca. Només amb la convocatòria de 2017 s’han invertit 16 milions d’euros a 34 municipis de l’illa, mentre que la de 2018 compta amb un pressupost de 15 milions. Gràcies a aquestes inversions, els ajuntaments mallorquins han rebut més inversions que mai de part de la Conselleria de Turisme, i a més ho ha fet amb convocatòries obertes i transparents.

Alguns dels projectes finançats amb els doblers de les places turístiques són la  rehabilitació de Sa Farinera a Llubí o del teatre Defensora Sollerense a Sóller o la creació del Centre d’interpretació del vi, enoturisme i turisme sostenible a Santa Maria del Camí. Són, per tant, projectes que milloren l’oferta turística fora dels mesos d’estiu, però que, a la vegada, milloren els pobles per als residents.

Allargament de la temporada turística

Desestacionalitzar el turisme ha estat un altre dels objectius principals durant la legislatura. Això vol dir suavitzar els pics d’arribada de turistes a l’estiu, quan ja no podem créixer més, i repartir els visitants durant tot l’any. L’actual Govern no ha promocionat les Illes durant l’estiu, sinó que ha basat tota la seva estratègia en captar visitants els mesos de fora de temporada alta, una època que atrau un turisme de més qualitat. És la campanya Better in winter.

A més, l’arribada de turistes en mesos de tardor, hivern i primavera suposa que els treballadors i les treballadores tenguin contractes de feina més llargs i, en conseqüència, millors pensions en el futur. És una passa més per aconseguir un model més equilibrat.

El nombre de turistes arribats a les Illes entre octubre i maig ha augmentat quasi un 16% respecte al primer any de legislatura. Alhora, les afiliacions a la Seguretat Social en mesos de temporada baixa com octubre o febrer creixen i demostren que la temporada turística s’està allargant i els llocs de feina augmenten en mesos poc habituals en altres èpoques de la història balear. Per la seva banda, el 2018 ja hem vist un suau decreixement de nombre de visitants en els mesos de ple estiu: 75.000 turistes menys.

Les xifres en quantitat són bones, però fixem-nos en les xifres de qualitat: despesa turística i condicions de feina. Pel que fa a la despesa dels turistes, creix any rere any. Si comparam la despesa turística realitzada l’any 2018 (16.369 milions d’euros) amb la de l’any 2015 (14.331 milions d’euros) veim un 14,22% d’increment. Respecte a les millores de feina, durant aquesta legislatura s’ha aprovat un nou Conveni d’Hostaleria que preveu increments de sou de fins a un 17% en quatre anys i el 2018 el sou a Balears se situà per damunt de la mitjana estatal.

Per tal d’atraure turistes en temporada baixa, sector públic i sector privat s’han alineat per promoure productes turístics diversificadors, com ara la gastronomia, la cultura o els esports. Amb aquesta col·laboració publicoprivada, no només es crea una oferta diferenciadora de qualitat: també es creen sinergies. D’aquesta manera, la riquesa creada pel turisme arriba a altres sectors productius o econòmics.

Regulació del lloguer turístic

Una altra de les fites d’aquesta legislatura ha estat la regulació del lloguer turístic a través de la mateixa Llei 6/2017, en termes de modalitat i de zona. L’anterior normativa prohibia el lloguer turístic a tots els edificis plurifamiliars (és a dir, pisos o apartaments) i, tanmateix, era una activitat que es donava de forma irregular i sense garanties per a veïnats i usuaris. Igualment, s’ha permès fer lloguer turístic durant dos mesos l’any a l’habitatge principal (és a dir, on s’està empadronat).

Però sobretot, la nova llei de regulació del lloguer turístic ha volgut tenir en compte les peculiaritats de cada illa i, fins i tot, de cada municipi. Per això, Consells insulars i Ajuntament de Palma, les institucions amb les competències d’urbanisme i amb un coneixement de la situació real del territori, són els encarregats de la zonificació, és a dir, d’establir a quines zones i en quines modalitats es poden comercialitzar habitatges turísticament.

El lloguer turístic és un fenomen global, cada vegada més utilitzat pels turistes. A les Balears era necessari regular-lo, per tal que pogués existir de forma legal allà on pot suposar beneficis econòmics per a la població en general (per exemple, per a famílies amb una segona residència), però també era necessari restringir-lo allà on pot crear problemes de convivència o d’accés a l’habitatge.

Impost de Turisme Sostenible

A principis del 2016, quan no feia ni un any que el nou Govern havia pres possessió, les Balears van veure néixer un nou impost sobre les estades turístiques, que havia de compensar l’impacte territorial i mediambiental del turisme. L’Impost de Turisme Sostenible (ITS) és un tribut totalment finalista, destinat a fer de les Illes Balears unes illes sostenibles, mediambientalment, socialment i culturalment.

Fins al 2018 s’han recaptat 200 milions d’euros amb l’ITS i s’ha aprovat que uns 150 projectes siguin finançats amb el fons de l’impost. La meitat de la recaptació, 100 milions d’euros, es destina a projectes de medi ambient, però les finalitats dels fons de l’ITS són molt diverses:

1. Protecció i recuperació del medi natural, rural, agrari i marí.
2. Foment de la desestacionalització i promoció del turisme sostenible.
3. Recuperació i rehabilitació del patrimoni històric i cultural.
4. Impuls de projectes de recerca científica, desenvolupament i innovació tecnològica.
5. Millora de la formació i la qualitat de l’ocupació.
6. Adquisició i rehabilitació d’habitatges destinats a lloguer social amb criteris de sostenibilitat energètica.

Gràcies a l’ITS, l’edifici fins ara en desús de Ca n’Estela, que va ser una escola en temps de la II República, s’adequa com a centre d’interpretació del Parc Natural Maritimoterrestre des Trenc-Salobrar de Campos. Així, aquesta infraestructura acollirà els visitants al Parc perquè coneguin les particularitats de l’espai natural protegit i les instal·lacions antigues recuperaran la funció educativa i divulgativa que van tenir fa dècades.

Els fons de l’ITS també ha fet possible tres projectes amb persones amb risc d’exclusió social perquè netegin i millorin la qualitat de platges, cales i espais públics de totes les Illes. Aquesta és una iniciativa que demostra la sostenibilitat en diversos vessants: social i mediambiental.

Sostenibilitat social és també la que pretén la inversió amb fons de l’ITS per a la promoció de 172 habitatges de protecció pública (26 milions d’euros), ja que dona resposta a un dels grans problemes per als balears: l’accés a l’habitatge.

Finalment, l’Impost també ha permès la realització de projectes relacionats amb la millora de la formació a les Illes. Com a exemple, podríem anomenar la creació d’un Centre Integrat de FP en l’àrea de reparació i manteniment d’embarcacions nàutiques al Port d’Alcúdia. La construcció d’aquest centre a la zona nord de l’illa permet la formació necessària per poder cobrir llocs de feina ben remunerats per als treballadors i treballadores de les Balears.

En definitiva, s’han posat les bases per a un model de turisme sostenible i s’han fet les primeres passes cap a la diversificació econòmica, perquè les Balears no siguin tan dependents del turisme. Aquestes passes s’han dut endavant amb el consens i el diàleg que han caracteritzat aquesta legislatura. Però no podem pretendre canviar un model que s’ha desenvolupat durant 40 anys en una sola legislatura. Hem de ser autocrítics i reconèixer que encara queda molta feina per fer. El canvi no ha conclòs: el canvi continua.

D’ON VENIM?

No ens consta documentació de que hagin existit escoles al marge de les institucions religioses al llarg del segle XVIII, denominat el període de les dominacions estrangeres. No sabem massa bé quina va ser, al cap i a la fi, la més estrangera de totes, ja que totes  generaren patiments a la població i limitaren l’accés a l’alfabetització a bona part de les classes més desfavorides.  

Sí que tenim evidències de l’experiència de la primera escola espanyola, el 1802.  Escola regida per un mestre que teniu com a únic objectiu eradicar el pobre dialecto nativo de estas personas Va fer història: fou expulsat per la Universitat per falsificador, alcohòlic i per anar sovint amb aquelles que anomenàvem dones de mal viure. La Universitat de Maó (Ajuntament) li obrí un expedient detallat i fou cessat.

Ara bé, bé sabeu que a Maó existí una petita burgesia il·lustrada (entre els quals destaca Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona). Fins el que tenim documentat, aquí s’inicia el període de la nostra història de l’educació innovadora: Antoni Febrer adreça una instància a la Universitat (Ajuntament) on demana explícitament que els mestres de pàrvuls canviïn el mètode Lancaster pel de Pestalotzzi. Aquesta carta ens sorprengué. Com havia arribat al coneixement d’Antoni Febrer la idea de que calia canviar un mètode per l’altre del gran pedagog suís,  la pedagogia de Pestalozzi? Amb aquesta carta podríem dir que s’inicia la nostre renovació pedagògica, clau per aconseguir una plena alfabetització que no s’aconseguí plenament fins el passats els anys 2004 i 2006 del present segle.  

Desconeixem si  s’arribà a aplicar aquesta metodologia. Però si que podem dir que la innovació educativa a Menorca (molt tímidament) s’inicià a principis del segle XIX.

La nostra història ve plena de fracassos, desil·lusions, abandonaments, impotència… i l’educació encara més. Tot i que sempre existí i existeix encara… un reduït col·lectiu de persones molt sensibilitzades que sempre empenyien als regidors municipals a potenciar l’alfabetització bàsica, les escoles i determinades innovacions. Patíem un gran problema: eren molt poques les persones menorquines que es podien permetre anar  estudiar fora de l’illa. Per tant, la majoria de mestres que eren hi destinats,  procedien  d’altres llocs de l’Estat i feien tot tipus de tràmits i d’altres… per sortir aviat d’aquesta penya esventegada per la tramuntana. I la tasca encomanada era difícil i  ben complexa: havíem d’eliminar el dialecto de los nativos.

Com bé sabem, des de múltiples perspectives i ciències actuals, la prohibició i el càstig poc aconsegueix en qüestions educatives. Per tant, no aconseguirem eliminar el dialecto de los nativos. Però no només per no intentar-ho; simplement perquè la majoria dels fillets i de les filletes no es matriculaven a les escoles de primeres lletres. No fou la resistència numantina dels menorquins qui perllongà l’ús del català. Va ser més el bé el seu sentit pràctic i capacitat adaptativa davant les realitats canviants: perquè anar perdre temps a un lloc, l’escola, on ensenyen coses que no ens interessen i no ens resolen el problema autèntic: la manca de recursos de tot tipus, començant per les extenuants jornades de treball per quatre reals. Els mètodes anacrònics contribuïen notablement a aquesta poca assistència als centres educatius per part dels col·lectius més desfavorits, la majoria de la societat illenca.

L’Ajuntament de Maó era molt conscient de la situació i van ser molts els esforços que van fer per impulsar l’accés a l’educació del major número de persones possibles: escoles dominicals (més bé, lliçons breus després d’anar a Missa), escoles per a persones adultes que obrien i tancaven a un ritme trepidant, contínues instàncies a entitats superiors… però no fou massa cosa el que aconseguiren. 

L’esforç, tot plegat, arribà a consolidar l’Escola de Nàutica a mitjans del segle XIX amb la intenció de donar formació a les nombroses persones que dedicaven a la marineria i el comerç mercant. Aquesta Escola de Nàutica esdevingué el primer institut d’ensenyament secundari sostingut íntegrament per un Ajuntament molt abans de que existissin a moltes capitals de província. L’Ajuntament mantingué l’esforç pressupostari, malgrat les pressions i la manca de finançament. Era prioritari poder oferir la possibilitat d’estudiar secundària a l’illa de Menorca. Però no només havien de mantenir el lloc, havien de pagar al professorat i havien de dotar de material adequat al centre. Aquest fou el primer gran èxit, d’entre una història de fracassos. Es mantingué fins que el Govern Central creà el ministeri d’Instrucció Pública, ja entrat el segle XX i acceptà la càrrega econòmica que fins aleshores havien assumit des d’un Ajuntament.

Durant el sexenni revolucionari, les iniciatives escolars i associatives esclataren: la primera associació protestant de l’Estat és constituí a Maó i Es Castell, obrint escoles de primeres lletres. Republicans, maçons, liberals i progressistes obrien centres d’alfabetització que tancàvem tant ràpidament com se creaven. La premsa també jugà un paper fonamental i foren diverses les revistes que s’iniciaren en aquest període. Revistes de caire cultural, científic i educatiu.

Sigui com sigui, els mestres seguien anant i venint; bé, de fet, més anant que venint. I eren pocs els mestres menorquins titulats i amb la formació adequada per tirar endavant la innovació educativa. Joan Benejam, possiblement, és l’excepció.

Però un parell de mestres mallorquins capgiraren la situació: Gabriel Comas i Ribas i Antoni Joan. El 1902 més de quatre-centes persones es manifesten a Alaior per exigir una escola graduada!!! Aquest fet no té precedents. S’inaugura el 1910; però fracassà pel problema de sempre. L’associació que promogué aquesta iniciativa, El Porvenir de la Vejez, no desistí i creà, sostingué i mantingué oberta al llarg de més de trenta anys una de les experiències més reeixides de la nostra història en innovació educativa, la coneguda com l’escola Laica d’Alaior.

Tampoc podem oblidar, que acabat el sexenni revolucionari, se crearen (al llarg del període de la Restauració) nombroses centres escolars privats religiosos. Aquests centres feren una important aportació a l’alfabetització i l’accés al coneixement científic d’amplis sectors de població. La Salle d’Alaior i de Maó, Calós de Ciutadella o Sant Josep de Maó són exemples ben vius d’aquestes iniciatives.

I ha entrat el segle XX l’illa de Menorca visqué múltiples experiències educatives innovadores impulsades especialment per un Ajuntament, el de Maó, que impulsa grans iniciatives: les sortides escolars, l’estimació per la naturalesa amb la instauració del dia de l’arbre, la introducció del mètode Montessori, els museus escolars, la construcció d’escoles a zones rurals (fins i tot una escola ambulant a la zona de Tramuntana – actual parc natural de s’Albufera des Grau – ).  Una des les iniciatives més rellevants fou la instauració de la colònia escolar a Addaia, que permeti, durant els mesos d’estiu, que fillets i filletes amb deficiències nutritives i poc alimentats degut a la pobresa extrema agafessin forces per encarar l’hivern amb exercici i menús molt ben equilibrats.

Fotografia conservada a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Maó on podem veure els fillets que participaren en una de les primeres colònies escolars de l’Ajuntament (1912).

Durant les tres primeres dècades del segle XX foren múltiples les iniciatives escolars i educatives no formals que cristal·litzaren: els casinos (de diferent signe polític) que oferien conferències, tertúlies, obres de teatre, sarsueles i projeccions cinematogràfiques. Escoles privades de diferent signe, les escoles religioses a les que ja hem fet referència, escoles laiques (L’Escola Racionalista de Ciutadella, les escoles laiques des Castell i Sant Lluís, l’Escola Moderna de Maó, l’Escola d’Arts i Oficis fundada per l’Ajuntament de Maó), escoles privades en les que podien cursar estudis superiors (com l’Acadèmia de Mateu Fontirroig a Maó).

Podem afirmar que l’Ajuntament de Maó (amb majoria republicana des de finals del segle XIX, encara que el batlles fossin anomenats per reial decret i pertanyien, sovint, a la minoria monàrquica) aplicà la política educativa republicana anys abans de la proclamació de la II República, el 1931. Durant aquest darrer període s’aplicaren els darrers mètodes pedagògics (metodologia Freinet amb l’edició de diferents revistes escolars; els centres d’interès de Decroly, l’ampliació i extensió de la metodologia Montessori, la vivència de processos de gestió democràtica a les aules, l’ensenyament de les ciències des de noves perspectives, etc.)  i s’iniciaren construccions importants (l’Escola Graduada de Maó, l’Escola Graduada de Ciutadella, la des Mercadal, diferents escoles rurals).

Durant la guerra civil s’unificaren tots els centres educatius en els públics seguint el model de Catalunya i una vegada acabada aquesta la depuració arribà a molts mestres per haver iniciat innovacions a les seves aules.

No fou fins al final de la Dictadura franquista, a principis dels anys 70, on un col·lectiu de persones començà a moure de nou tota la innovació i es tornà a sentir parlar de Freinet, Montessori, Decroly… més de quaranta anys després. Aquest col·lectiu s’agrupà i forma un sindicat (STEM, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de Menorca) que finalment convergí a l’STEI actual mentre que es creà el primer Moviment de Renovació Educativa de l’illa que organitzà durant gairebé trenta anys les Escoles d’Estiu, punt de referència clau per entendre el nostre present.