Pissarra 155 - Coeducació
per Montserrat Nadal

Entrevista a Maria Durán, directora de l’Institut Balear de la Dona

febrer 1, 2020
0
Share

Maria Durán (Manacor, 1953) és l’actual directora de l’Institut Balear de la Dona, a més d’una persona amb una llarguíssima trajectòria dins el món del feminisme, amb una especial incidència en tot allò relacionat amb els drets de les dones i la seva defensa en l’àmbit de la justícia. Hem parlat amb ella de diverses qüestions d’actualitat relacionades amb el feminisme i el llarg camí, encara ple d’entrebancs, fins a la igualtat real entre dones i homes.

Podríem començar, Maria, parlant del moment actual que viu el feminisme. Com el veus?

Segons les estadístiques, hi ha entre un 45 i un 47 d’homes, i un percentatge idèntic de dones; la resta són les persones que podríem situar dins la diversitat com a categoria LGTBI. Crec que el paper de l’educació ha de ser posar en valor la igualtat real entre dones i homes, tal com plantejaves a la pregunta; d’aquesta manera es faran més visibles les aportacions de les dones en el camp de les arts i de les ciències, que han romàs ocultes durant molt de temps.

Crec que ens trobam en la quarta onada feminista, que ve marcada, entre d’altres, pels següents factors: per una banda, perquè les dones en general s’han apoderat. Per l’altra, perquè gràcies a la globalització, sabem el que passa a qualsevol indret del món pel que fa a les agressions a les dones i ,finalment, assistim a noves formes d’esclavitud de les dones en el segle XXI, amb pràctiques com l’ús del seu cos com una mercaderia, amb els ventres de lloguer, la tracta de dones i la prostitució.

Dedicam aquesta Pissarra a la coeducació. Quin creus que ha de ser el paper de l’escola pel que fa a la igualtat entre dones i homes?

Si l’alumnat aprèn des de ben petit a respectar la dona i les persones de diferents col·lectius, entre els quals incloc també els ètnics, com un igual, valorarà el concepte de la diversitat, que jo defineixo com “veure dins l’altre una altra persona”.

Quins són els aspectes en els quals s’ha d’incidir més des del món educatiu?

Bàsicament cal fer feina en dues àrees: per una part en tot allò referent a l’educació afectivosexual ja que, per exemple, l’accés dels joves a la pornografia ha comportat una banalització de la sexualitat i s’ha produït un desmembrament entre l’afectivitat i la sexualitat. I per l’altra, el foment de l’esperit crític davant qualsevol forma de violència masclista. Aquests crec que són els àmbits de feina més urgents.

Si l’alumnat aprèn des de ben petit a respectar la dona i les persones de diferents col·lectius, entre els quals incloc també els ètnics, com un igual, valorarà el concepte de la diversitat

Ets una gran coneixedora de la història del moviment feminista en l’àmbit mundial. De fet, record una conferència que vares fer a Manacor l’any 1995 sobre la Cimera de Beijing. Quin recorregut s’ha fet des de llavors?

Aquesta cimera de l’any 1995, en què varen participar 189 estats i en la qual es va constituir la Plataforma d’Acció de Beijing, va suposar un punt d’inflexió. La seva importància rau en el fet que es varen prendre mesures com la necessitat de l’apoderament de les dones, la igualtat en el seu accés al treball i en la percepció d’un salari igual al dels homes, la lluita contra la violència masclista i la promoció dels drets sexuals i reproductius. La passa decisiva va ser que els estats es comprometeren a aplicar aquest pla de feina i, sobretot, a posar dates per a la seva execució. Des de llavors, s’han produït avenços amb lleis importants i amb la posada en pràctica de molts dels seus postulats.

Supòs que també hi ha hagut resistències. Quines han estat o són encara avui dia les més destacades?

En aquests 25 anys hi ha hagut moltes resistències i una forta oposició. Per part de qui? Dels països islamistes, d’una part dels poders judicials i d’una majoria d’estats que interpreten aquestes lleis amb prejudicis de gènere. Cada 5 anys intenten que hi hagi retrocessos. Un altre dels grans opositors són, també, les religions. El darrer cas que es va donar als Estats Units, en què es reunia la comissió que revisa els acords de Beijing, va ser una arribada massiva de joves extremistes catòlics i evangelistes que intentaren boicotejar les mesures de salut sexual i que s’oposaven d’una manera frontal al feminisme.

Aquesta legislatura ets la directora de l’Institut Balear de la Dona. Quins són els punts forts de feina d’aquest ens que depèn del Govern de les Illes Balears?

Entre d’altres qüestions, procurar que totes les administracions apliquin la transversalitat en allò que fa referència a la igualtat de gènere. Cal que totes les conselleries facin una anàlisi dels seus departaments amb perspectiva de gènere i, una vegada fet això, apliquin polítiques per a corregir totes aquelles actuacions i situacions que suposen una discriminació per a les dones: l’important és que sumem el potencial humà, amb independència de si es tracta d’homes o dones.

En el cas de la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball, per exemple, s’han posat en marxa algunes experiències pilot d’emprenedoria de les dones, o de col·lectius amb la implantació de cooperatives; tenint en compte que el pressupost és limitat. L’aposta és que cada Conselleria disposi d’“unitats d’igualtat” per a fer aquesta anàlisi i, sobretot, un posterior pla d’actuació.

I pel que fa als Consell Insulars i els Ajuntaments, quina feina es fa?

Amb els Consells Insulars es fa una tasca de coordinació i, en relació amb els Ajuntaments, hem establert uns mecanismes per a impulsar uns ajuts perquè les administracions municipals elaborin i executin Plans d’igualtat i constitueixin a cada ciutat una “Taula de coordinació contra la violència masclista”, cosa que molts Ajuntaments ja han fet.

Quins són aquells punts irrenunciables que vols treballar des de l’Institut Balear de la Dona?

Destacaria com a prioritaris els següents:

  • L’apoderament econòmic de les dones, que inclou posar fi a la bretxa salarial entre les dones i els homes, la coresponsabilitat en les tasques domèstiques i de cura entre els dos gèneres i l’acabament amb l’assetjament sexual en les empreses.
  • L’aposta per la coeducació, davant els atacs tan intensos que pateix en aquests moments per part de l’extrema dreta.
  • Contra la violència masclista, una xacra del nostre món que de cap manera es pot normalitzar.
  • El combat del tràfic de dones i l’abolició de la prostitució. En aquest sentit, un dels objectius d’aquest Govern és que Balears deixi de ser un destí per al turisme sexual.

En els darrers mesos, és notícia tot allò relacionat amb el “Pin parental” en aquelles comunitats autònomes en les quals VOX té responsabilitats de govern. Què en penses de tot plegat?

Record una sentència del Tribunal Constitucional del 2010, adreçada a una família que volia educar els seus fills a casa. La decisió que es va donar els impedia aquest dret ja que considerava que, per molt pares que fossin dels infants, no els podien negar el potencial de desenvolupament com a persones que l’escola obligatòria ofereix als infants; una consideració, per tant, que també els obligava a ells.

Quan tens un fill, o n’adoptes un, tens l’obligació de fer d’ell una persona; no pots posar límits a la seva educació

Ara et posaré un exemple molt pràctic d’avui dia: amb les noves tecnologies i la globalització actuals, nins i nines a partir de 8 anys, sense saber res de sexualitat, tenen un accés lliure i obert a la pornografia. Hi ha una pàgina web en què hi apareixen 500.000 vídeos de violacions, de les quals 74.000 són reals. Pot entendre qualcú que, amb el “Pin parental”, les famílies impedeixin que s’ofereixi a l’alumnat, tan mancat d’educació afectivosexual, un contrapès a tot això, amb pautes que combinin els pros i contres? És evident que una realitat tan dura com aquesta transcendeix la voluntat dels pares i de les mares i no hi ha cap tipus de discussió.

Quan tens un fill, o n’adoptes un, tens l’obligació de fer d’ell una persona; no pots posar límits a la seva educació. Has de deixar que vagi adquirint el seu propi criteri i arribi a tenir un esperit crític, fruit d’experiències i coneixements molt diversos.

Una de les xacres del nostre món és la violència de gènere, amb unes xifres alarmants que no s’aturen de créixer. De quina manera hi podem fer front?

L’any 2017 varen morir a mans de les seves parelles o exparelles 50.000 persones a tot el món; com a conseqüència del coronavirus, han mort 308 persones arreu del planeta. Quin dels dos fets ha aixecat més alarmes? És evident que el coronavirus. El que no es pot acceptar de cap de les maneres és que normalitzem la mort de tantes dones i acabi sent una xifra que no ens interpel·li a tots plegats. Tenim els instruments per a combatre la violència masclista però no funcionen amb la velocitat que voldríem.

I si tenim aquests instruments, com és que no es pot posar fi a aquesta violència?

Perquè encara hi ha massa prejudicis en contra de les dones, com les denúncies falses que se’ls atribueixen, que no són certes; hi ha molt més frau en tot allò relacionat amb les assegurances, per exemple. O el fet de no donar valor al testimoni d’una dona, com si a ella l’emparàs una mena de “presumpció de culpabilitat”, malauradament. I també perquè estam envoltats de masclisme pertot arreu. N’hi ha prou amb veure alguns programes de televisió, com per exemple Sálvame, que vessen masclisme per tots els costats, sense cap tipus de respecte cap a les dones, sense mica d’interès en fomentar la igualtat.

A tot això, ja de per si preocupant, hi hem d’afegir l’aparició de partits misògins que qüestionen fets com la violència de gènere o que volen fer passes enrere en tot allò que s’ha avançat cap a la igualtat. És curiós que dins aquests partits misògins hi ha dones que ocupen càrrecs de responsabilitat gràcies al feminisme i a les lleis de paritat electoral, unes lleis que els han permès ser on són avui; però tot això sembla que ho han oblidat. Tenen aquesta actitud tan agressiva perquè els espanta el present i el futur de les dones, en veure que s’han apoderat, i tenen por de perdre els seus privilegis.

És curiós que dins aquests partits misògins hi ha dones que ocupen càrrecs de responsabilitat gràcies al feminisme i a les lleis de paritat electoral, unes lleis que els han permès ser on són avui

I com t’expliques que hi hagi gent jove que simpatitza i que, fins i tot, s’afilia i vota aquests partits?

Perquè són joves sense criteri, que encara no tenen formada la seva consciència, i perquè existeixen, com es donava també abans, sectors masclistes molt violents en contra de les dones i de totes aquelles persones que no encaixen dins el seu curt i limitat punt de vista. Són persones incapaces, per més que s’hi esforcin, de “veure dins l’altre una altra persona”, com dèiem abans.

Pel que fa als Ajuntaments i al món de l’empresa, quines accions es fan per al foment de la igualtat entre dones i homes?

A partir del 3 d’agost de 2018, va deixar d’estar vigent una resolució del ministre Montoro que treia als Ajuntaments les competències en matèria d’igualtat; una nova realitat que ara els permet fer feina en aquesta àrea. Des de l’Institut Balear de la Dona, a través dels fons del Pacte d’Estat, feim arribar ajuts directes a les administracions municipals perquè, per exemple, es constitueixi a cada poble o ciutat la “Taula de Prevenció de la Violència de Gènere”, en què hi prenen part representants de la policia, les àrees d’educació i de salut, etc. En aquests moments, en el conjunt de les quatre illes, se n’han constituït un total de 41.

Pel que fa a les empreses, els seus representants ens han manifestat que tenen la voluntat de fer plans d’igualtat que incloguin una avaluació rigorosa dels llocs de feina i de la pràctica real. Un cop feta aquesta anàlisi, cal que s’apliquin les mesures pertinents amb la supervisió i el control dels comitès d’empresa i de les delegades i els delegats del personal.

Ja per acabar, Maria, quina “herència” t’agradaria deixar del teu pas per l’Institut Balear de la Dona?

Per damunt de tot, haver contribuït per la modesta part que em toca a fer més efectiva la igualtat entre homes i dones i a una millora de la justícia social. Són dues tasques a les quals m’hi dedic en cos i ànima des de fa molts d’anys, sense defallir.

És un plaer parlar amb tu, Maria, pel teu to amable, didàctic i tan compromès; fruit de molts anys de lluita en favor dels col·lectius més vulnerables. Moltes gràcies pel temps que ens has dedicat i, sobretot, per la teva extensa biografia en la defensa de la dignitat de les dones.

Montserrat Nadal és coordinador de Pissarra                                                                             

Articles relacionats

L’IES Son Ferrer, un institut que coeduca

febrer 1, 2020
0

La Llei 11/2016 d’Igualtat de dones i homes indica en el capítol dedicat a l’educació que l’Administració educativa ha de garantir que, a tots els centres educatius, hi hagi una persona responsable de la coeducació, encarregada d’impulsar la igualtat de gènere i que faciliti un millor coneixement dels obstacles i les discriminacions que dificultin la plena igualtat entre homes i dones. L’IES Son Ferrer no va esperar a l’aparició d’aquesta llei ni a l’obligatorietat que aquesta suposa en el treball en coeducació. Ja fa molts d’anys que treballam per una educació en igualtat. Abans de l’aparició de la responsable en coeducació, la Comissió de Convivència de l’institut ja dedicava molts d’esforços en aquest sentit. Per tant, partim d’una feina que s’ha anat consolidant i que, a hores d’ara, realitzam conjuntament i de forma indissoluble les comissions de Convivència i de Coeducació.

Com hem dit, la feina en coeducació es remunta a un grapat d’anys enrere, moment en què es va començar a teixir la xarxa de treball entre alumnat, professorat i altres membres de la comunitat educativa, que tants bons resultats ha donat. La tasca que s’ha realitzat ha convertit el nostre alumnat en agents difusors de la igualtat dins i fora del centre. Enguany comptam amb aproximadament 100 membres de la comunitat educativa que formen part activa de la Comissió de Convivència i Coeducació. Vist això, ens atrevim a dir que una gran part de la comunitat educativa del nostre institut treballa per la coeducació. Això ens fa venir al cap les paraules de na Marina Subirats parlant del feminisme quan afirma: “Més val cent persones fent una passa, que una de sola fent-ne cent”.

Si hem de parlar de la nostra forma de treballar, direm que tractam temes concrets al llarg de cada curs escolar. La invisibilització de la dona, els micromasclismes, el llenguatge inclusiu, la diversitat sexual i l’educació afectivosexual han estat els eixos que hem treballat durant els darrers cursos. Per a poder desenvolupar aquesta tasca, involucram tot el claustre. Així, per exemple, a l’hora de treballar els micromasclismes, hi varen col·laborar tots els departaments. I de quina manera? Doncs cada setmana un departament havia de posar un vídeo de curta durada a cadascun dels grups on feia classe. Aquests vídeos posaven de manifest els micromasclimes que ens envolten en el nostre dia a dia sense que en siguem conscients. Els departaments varen haver de fer aquesta activitat dos pics al llarg del curs; en canvi, l’alumnat va rebre un vídeo setmanalment, amb la qual cosa s’hi va poder treballar amb profunditat i no només de forma puntual.

La feina en coeducació es remunta a un grapat d’anys enrere, moment en que es va començar a teixir la xarxa de treball entre alumnat, professorat

El llenguatge inclusiu també ha estat un dels temes a tractar. Una subcomissió de la Comissió de Convivència revisava el llenguatge present a les circulars enviades a les famílies, els correus interns o la retolació del centre. Seguint les indicacions de la Universitat de les Illes Balears, es varen donar una sèrie de recomanacions que es feren arribar a tot el claustre tot aprofitant les reunions de departament. A més a més, aquesta mateixa subcomissió es va encarregar de revisar els llibres de text per a localitzar l’ús sexista del llenguatge o de les imatges que hi apareixen.

Aquest curs 2019-2020 ens hem centrat en la realització d’activitats relacionades amb l’educació afectivosexual. D’una banda, comptam amb els tallers que ens ofereix l’Ajuntament de Calvià i, per l’altra, els diferents departaments també són els encarregats de fer una activitat trimestral sobre aquest tema. És la Comissió de Convivència i Coeducació qui ha seleccionat les activitats a partir de material com el de l’Ajuntament de Mataró. La prevenció de conductes discriminatòries, les noves masculinitats, la diversitat afectivosexual i de gènere, la igualtat de gènere, els mites de l’amor romàntic… són diferents temes que es tractaran dins l’àmbit de l’educació afectivosexual.

“Aturem l’espiral de violència masclista” 25N ’18

És evident, per tot el que acabam d’exposar, que el claustre de l’IES Son Ferrer coeduca gràcies a les activitats preparades des de les comissions de Convivència i Coeducació. Per tenir aquesta capacitat ha estat necessària una formació continuada que segueix en el curs actual. Ja el 2016 vàrem fer el curs “El personal docent com a agent en coeducació”. Però va ser l’any 2017 amb el curs “Cap a la coeducació en els centres educatius” -del qual ara en feim la segona part-, quan l’IES Son Ferrer es va donar a conèixer com un dels centres pioners en coeducació a les Balears, la qual cosa va fer que se’ns demanàs que participàssim en la formació d’altres docents compartint la nostra experiència. El 2018 la nostra formació es va basar en la creació d’un pati inclusiu i coeducatiu. També l’any passat vàrem participar en el programa Erasmus+ Conflict management in European schools amb socis de Finlàndia, Hongria, Itàlia i Eslovènia, país en el qual alumnat de la Comissió de Convivència va exposar la seva feina en coeducació.

I és que de fet, el paper actiu en coeducació no és només tasca del professorat de la Comissió de Convivència i Coeducació. L’alumnat que forma aquesta Comissió rep formació a partir de múltiples activitats i tallers i, així, es converteix en formador d’altres alumnes. El seu protagonisme en qualsevol acte i formació és absolut.

L’activitat que potser més ens ha marcat va ser la del “Nom a les cadires”, realitzada el curs 2017-2018

Si passam a parlar de les activitats que feim a Son Ferrer, volem diferenciar aquelles amb les quals coeducam i que es realitzen al llarg del curs d’aquelles amb les quals conscienciam i que es desenvolupen de forma puntual en una data assenyalada. Com deim, coeducam a partir d’activitats que es desenvolupen al llarg del temps. Per no convertir aquesta exposició en una simple llista d’activitats, en farem una selecció. Entre aquestes volem destacar la més antiga i que, malgrat això, no ha perdut la seva força per a entendre la magnitud de la violència masclista. Quan hi ha un assassinat per violència de gènere, sona un timbre a les 12.30 hores que dona inici al “Minut de silenci”. Durant aquest temps, que no coincideix amb cap canvi de classe, s’aturen totes les activitats i durant un minut retem un homenatge a la víctima. El silenci que es produeix a l’institut és esfereïdor. També per a prendre consciència d’aquesta xacra cada any inauguram un comptador que indica el nombre de víctimes de la violència masclista des de principi de curs. Aquest comptador varia cada any. Enguany és una silueta projectada al terra del hall que té al bell mig la xifra de víctimes des del mes de setembre, 26 en el moment en què s’escriuen aquestes línies. Vàrem decidir anar variant el comptador per a evitar que l’alumnat s’hi acostumàs i, per aquest motiu, perdés la seva finalitat que sempre és prendre consciència de les enormes proporcions d’aquesta violència cap a les dones. Una altra activitat, senzilla de realitzar però que dona molt bons resultats per aconseguir la humanització de les víctimes, és la “Ressenya al suro”. Aquesta ressenya fa referència a un aspecte de la vida de la víctima amb el qual se li dona una dimensió més humana que va molt més enllà de ser només una xifra.

“Això no és un joc de nines” Haka feminista amb Cata Coll. 25N ’19

L’activitat que potser més ens ha marcat va ser la del “Nom a les cadires”, realitzada el curs 2017-2018. Va consistir en posar al respatller d’una cadira de cada aula el nom de cada víctima, la seva edat i la data de la seva mort. L’alumnat va veure créixer el nombre de cadires que tenien un nom a mesura que passava el curs. Amb aquestes cadires es va celebrar un emotiu acte dia 25 de novembre d’aquell curs.

I és que, a més de coeducar en el dia dia escolar, a Son Ferrer també conscienciam amb la commemoració de dates puntuals com el 23 de setembre, Dia Internacional contra el tràfic de dones; 15 d’octubre, Dia de les escriptores; 11 de febrer, Dia de les dones científiques; 23 d’abril, Dia del llibre; i, sobretot, els dies 25 de novembre i el 8 de març.

I enllaçant amb una data tan important dins la coeducació com és el 25 de novembre, hem d’esmentar l’acte que vàrem realitzar el 2018, en què l’alumnat de convivència va representar “L’espiral contra la violència masclista” mentre recordava, com feim cada any, el nom de cadascuna de les dones assassinades al llarg de l’any.

Una altra data importantíssima dins el calendari feminista és el 8 de març. Fa dos cursos vàrem donar protagonisme a les dones invisibilitzades al llarg de la història amb una sèrie de monòlegs que sota el títol de “Que el nostre nom no s’esborri de la història” ens varen donar a conèixer dones oblidades com Hipàtia, la Reina de Mallorques, Sta. Teresa de Jesús, Víctor Català, Ada Bayron, Jane Goodall, Margarita Salas… Dones importantíssimes del món de les lletres i de les ciències sense les quals el món que coneixem no seria el mateix. Un tast d’aquests monòlegs va ser la cloenda de la manifestació que va tenir lloc a Palma dia 8 de març, Dia de la Dona.

Fent un resum sobre el nostre darrer 8 de març, dir que, emmarcant les activitats dins la recerca de referents femenins, convidàrem la futbolista mallorquina de talla internacional, Cata Coll, a celebrar aquesta dia amb nosaltres. Ella es va desplaçar fins a Son Ferrer per a compartir les seves experiències dins un món tan masculinitzat com és el del futbol. Després de contar-nos les seves vivències, l’alumnat va disputar un partidet de futbet amb na Cata Coll com una jugadora més. No podem acabar de parlar d’aquest acte sense recordar que es va donar inici a aquest partit amb la haka feminista, que tant ressò mediàtic va tenir, i que també es va executar a la cloenda de la manifestació que el 8 de març de 2019 va tenir lloc a Palma.

25N ’19. Acte conjunt de feminisme a l’escola
Performance de presentació de l’IES Son Ferrer
“Això no és un joc de nines”

Per acabar, no podem oblidar que l’IES Son Ferrer ha format part activa en totes les assemblees i actes organitzats pel moviment Feminisme a l’escola, d’ençà de la seva constitució ara fa tres cursos. És per això que dia 25 de novembre la performance “Això no és un joc de nines”, realitzada per alumnat de l’IES Son Ferrer, va ser la peça amb la qual es va inaugurar l’exposició fotogràfica itinerant, elaborada per més de 80 centres educatius i organitzada des de Feminisme a l’escola, per a denunciar els diferents tipus de violències masclistes que pateixen les dones: la prostitució, la mutilació genital, el matrimoni infantil, les granges de dones embarassades i, per damunt de totes elles, l’assassinat.

I ara, a les portes d’un nou 8 de març, no deixam de treballar per una escola inclusiva, oberta, tolerant i respectuosa amb la diversitat, que eduqui i formi des de la perspectiva de gènere perquè estam segures que la coeducació és la clau. La coeducació és necessària i imprescindible. Ara més que mai.

Xisca Fornés i Cati Vanrell són coordinadores de la Comissió de Convivència de l’IES Son Ferrer

Jornada de formació interna a l’STEI Intersindical

febrer 1, 2020
0

El passat 29 de novembre es va fer una sessió interna de formació a l’Escola de Formació en Mitjans Didàctics per a totes les persones permanents de l’STEI Intersindical amb quatre grans eixos temàtics.

El paper de l’STEI Intersindical en l’actual conjuntura

Miquel Gelabert, secretari general de l’STEI Intersindical, començà la seva intervenció dient, d’acord amb les dades de la Conselleria de Treball de 30 de setembre de 2019, que l’STEI Intersindical és la quarta força sindical de les Illes Balears després d’UGT, CCOO i USO; i remarcà el caràcter sociopolític i de classe de la nostra organització, a diferència d’altres sindicats corporatius i de categoria, com es dona en el camp de la sanitat. També es referí a la situació de “privilegis” que la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) de l’any 1985 atorga a les centrals majoritàries de l’Estat espanyol, ja que en el seu article 6.3, per exemple, consagra el “bisindicalisme”.

El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social” i féu esment del gran potencial de creixement de la quarta força sindical de les Illes Balears. Insistí en el caràcter sociopolític del sindicat, ja que la construcció d’un món millor i d’una economia més justa és una tasca social, així com també la incidència en l’entorn de la classe treballadora. Gelabert parlà també de l’espai sindical propi de l’STEI Intersindical: la seva sobirania territorial, com a sindicat autòcton i nacional, de classe, amb autonomia econòmica i en la defensa de la llengua catalana.

El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social”

Es referí al fet que l’STEI Intersindical representa l’essència del sindicalisme, ja que no ha tingut mai casos de targetes black, ni plans de pensions privats, ni inversions immobiliàries, ni tampoc cap tipus de formació fraudulenta. Com a membres del sindicat, “som activistes socials” digué.

Miquel Gelabert acabà la seva intervenció referint-se al fet que “feim feina per un bé col·lectiu”, però que també “tenim deures”. I plantejà als assistents i a la resta de treballadors aquesta pregunta: “I tu què fas perquè canviïn les coses? No fer res també és una decisió política”. Finalment recordà que tots aquests trets propis de l’STEI Intersindical apareixen recollits en els Estatuts del sindicat així com també a la Ponència d’Acció Sindical aprovada en el darrer Congrés.

Feminitzar el sindicalisme         

Sandra Serra, responsable de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical, exposà als assistents que, ja l’any 1990, el sindicat va assumir en els Estatuts el terme “feminista” com un dels seus trets propis. Anys després, el 2000, va fer la seva aparició dins l’estructura de l’STEI Intersindical la Secretaria de la Dona, amb Àngels Cardona com a primera secretària.

Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia. Entre aquestes esmentà conceptes com el “sòl farragós”, en el sentit que les dones són les responsables de la cura i de les tasques de la vida familiar; el sostre de vidre, amb els nombrosos prejudicis als quals s’han d’enfrontar les companyes; el “sostre de diamant”, un concepte de caire simbòlic desenvolupat per Amelia Valcárcel. També es referí al fet que “l’home és objecte d’estima”, mentre que “la dona és objecte de desig”; una realitat que minva l’autoestima de les dones.

Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia

La responsable de la Secretaria de la Dona explicà termes com mansplaining (explicar una cosa, normalment un home, d’una manera paternal o condescendent a una dona); manterrupting (interrupció innecessària del discurs per part d’un home a una dona); manspreading (pràctica d’alguns homes d’asseure’s amb les cames obertes en el transport públic, ocupant l’espai de més d’un seient); l’ús del llenguatge sexista; els micromasclismes i la importància de respectar el temps. En darrer terme, esmentà algunes de les conseqüències de tot plegat sobre la realitat de les dones, com aquestes:

Una bretxa salarial que arriba al 17% en relació amb el sou que reben els homes.

Un índex elevat de precarietat laboral.

L’existència d’algunes professions estereotipades amb una presència molt elevada de dones en sectors com el de la neteja o el de les cures.

La feminització de la pobresa, amb treballs no remunerats que fan les dones, com les tasques domèstiques o les cures, que representa el 41% del PIB.

El cobrament d’unes pensions més baixes per a les dones.

Sandra Serra tancà la seva intervenció explicant la posada en marxa a moltes dependències públiques, empreses i a nombroses entitats dels “Espais lliures de masclisme”.

Reflexions sobre sindicalisme i democràcia: reprendre el sentit social del sindicalisme i la seva incidència

El professor de la UIB i ex-diputat del Parlament de les Illes Balears de Més per Mallorca, David Abril, va ser el protagonista de la tercera ponència del matí. Començà la seva intervenció amb algunes dades relatives a la situació actual de la nostra societat: en primer lloc, la democràcia es troba en un estat crític (en aquest sentit n’hi ha prou en veure l’auge de l’extrema dreta a molts parlaments europeus); en segon terme, una creixent desigualtat social que genera un profund malestar social i, finalment, un sindicats debilitats i, al mateix, temps qüestionats per gran part de l’opinió pública.

Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets

Abril féu un esment de la necessitat d’”ampliar la lupa” i de tenir una visió de conjunt de tota aquesta realitat. En aquest sentit explicà que, amb dades de l’afiliació sindical d’ençà de l’any 2008, s’havia produït un afebliment de la classe treballadora i dels seus drets. Aquest fet, emperò, no va suposar que “amb l’esclat de la crisi la gent s’hagués organitzat més i millor”; més aviat al contrari. Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets, ja que un dels objectius de les oligarquies és debilitar la capacitat de pressió i d’organització de la classe obrera.

El ponent va fer una mica de síntesi de la història del moviment sindical, que podem resumir amb les etapes o fites més destacades, que són les següents:

  • Durant la I Revolució Industrial, es produeixen les primeres agrupacions de solidaritat, un fet que també va donar lloc, entre d’altres, al ludisme; això és, la lluita contra les màquines. Situà aquesta primera etapa entre els anys 1870 i 1945. En el cas de l’Estat espanyol, l’aparició dels primers sindicats es va produir l’any 1887. El sindicat UGT es va fundar l’any següent, el 1888.
  • Entre el 1945 i el 1970 es produeix la institucionalització de les relacions laborals amb la implantació arreu d’Europa de l’estat del benestar. Com a conseqüència d’aquest fet, els sindicats passen a ser de revolucionaris a reformadors, i alguns adquireixen un caràcter corporatiu. La por que els països capitalistes tenien de la influència del món soviètic i de l’expansió del comunisme va suposar l’establiment de l’estat del benestar a les democràcies europees.

Hi ha un punt d’inflexió en aquesta història del món sindical que coincideix amb l’arribada al poder de dos personatges clau, com són Ronald Reagan a la presidència dels Estats Units i Margaret Thatcher com a primera ministra de la Gran Bretanya. Ells posaran els fonaments del que coneixem com a neoliberalisme. Abril comentà alguns punts forts de la nova etapa que s’encetava amb aquests dos mandataris:

  • S’introdueix el concepte de “capitalisme flexible”, un terme que fa referència a un projecte polític i cultural que comença a fer malbé l’estructura dels mecanismes de cohesió social i l’empara dels sectors més desfavorits.
  • Es produeix un reajustament polític que té com a objectiu el desmantellament de l’estat del benestar.
  • Es comença a parlar de “flexibilitat laboral” amb l’aparició de les primeres reformes laborals.        
  • Tenen lloc les primeres flexibilitzacions de les organitzacions de les empreses, un fet que dona lloc a la terciarització de l’economia.
  • Apareix una nova ideologia: el gerencialisme, que començarà a afectar el sector públic.
  • S’imposa una nova cultura amb contravalors individualistes i consumistes amb la creació de noves necessitats que atempten contra la dignitat humana, amb un model econòmic que esdevindrà insostenible, amb la promoció d’un individualisme a ultrança que tomba tot projecte col·lectiu. En aquest darrer sentit, Abril cità una de les frases més cèlebres de Thatcher: “La societat no existeix”.

Aquest estat de coses, ja de per si preocupant, es veurà agreujat amb l’aparició de la crisi que es va donar en el món capitalista a partir de l’any 2008. Amb l’excusa de la crisi, es produirà un augment de la desigualtat, tal com per exemple recull l’Informe FOESSA, amb unes Illes Balears que són la tercera comunitat autònoma de l’Estat amb més persones en risc d’exclusió social, un total de 243.000.

També es donarà un gran augment de la precarietat, amb l’aparició de noves formes de treball com la dels “falsos autònoms” de Glovo, o la recent sentència del Tribunal Constitucional que va donar per bo l’acomiadament d’una persona pel seu absentisme a la feina a causa d’una malaltia. David Abril advertí als assistents del perill que suposava l’exaltació de nous conceptes com el d’”emprenedor”, i l’aparició i gran consum de llibres d’autoajuda.

En la darrera part de la seva intervenció, Abril va intentar donar algunes pistes en relació amb aquesta qüestió: Com organitzar col·lectivament els treballadors?

La primera dificultat a la qual hem de fer front fa referència al fet que no hi ha consciència de classe. I sense consciència, com ens podem organitzar? Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat. També parlà de vigilar les interseccions amb altres formes d’opressió i de creació d’identitats, com són el món de la dona, la immigració o l’àmbit local.

Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat

El segon repte al qual es referí David Abril va tenir a veure sobre com ens organitzam sense centres de treball. El ponent proposà cercar noves formes de vincular-se, per exemple, a través de les xarxes, i posar la tecnologia en favor de les treballadores i els treballadors.

Com ens organitzam sense experiència en col·lectius? Més enllà del conflicte laboral o la necessitat concreta, Abril remarcà que “hem de repensar nous models d’organització”. En aquest sentit, posà com a exemple el que havien fet als Estats Units els treballadors de restaurants de menjar ràpid: “Cal que ens fiquem dins les profunditats obscures, el deep organising”.

I finalment, com ens organitzam amb unes persones treballadores sense projectes de vida? Quant a això, Abril digué que “podem fer part del sentit per trobar una vida millor, que era el sentit originari del sindicalisme”. Una cosa que sempre s’ha dit des de l’STEI Intersindical és anar més enllà de la reivindicació de les qüestions laborals.          

Desmuntant els mites econòmics

La darrera sessió del matí va anar a càrrec de Rafel Carretero, company de l’STEI Intersindical de Menorca, que ens parlà de la Teoria Monetària Moderna. En la seva exposició, Carretero presentà als assistents la necessitat de disposar “d’unes noves lents per a veure l’economia”, entesa aquesta des del punt de vista de l’interès general i on els objectius principals són la plena ocupació i estabilitat de preus. També comentà que l’economia és una ciència social i que “la política i l’economia són dues cares de la mateixa moneda”.

El ponent dedicà una part de la seva exposició a desmuntar una de les fal·làcies que més ha circulat al llarg dels darrers temps: que la pujada del sou mínim interprofessional (SMI) suposa la destrucció de llocs de feina. Segons molts economistes com Joseph Stiglitz, apujar el salari mínim té un impacte “insignificant o fins i tot positiu” sobre l’ocupació, ja que el mercat de treball “no funciona com qualsevol altre mercat definit per l’oferta i la demanda”.  

Va explicar la següent anècdota: En un jaciment de Pompeia, un guia turístic mostrava unes monedes romanes als turistes, explicava que l’Imperi romà havia de recaptar aquestes monedes per a dur a terme despeses com aqüeductes, ponts, exèrcit, etcètera. Un turista, Warren Mosler, economista nord-americà, li va demanar d’on sortien aquelles monedes. El guia va respondre que les fabricava l’autoritat competent de l’Imperi. Llavors, l’economista va demanar: I per què has dit que l’Estat necessitava recaptar-les si les fabricava ell mateix? El guia va respondre: Eh… Continuem amb la visita.

Aquesta simpàtica anècdota ens demostra que:

•             L’Estat primer ha de gastar per a poder recaptar.

•             L’Estat és l’emissor del monopoli públic de la moneda per a mobilitzar béns i serveis, i imposa imposts per forçar la ciutadania a utilitzar la moneda.

•             Els impostos no financen la despesa pública. Serveixen per a crear demanda per la moneda, controlen la inflació, redistribueixen la riquesa, corregeixen comportaments nocius (medi ambient, consum de substàncies nocives…).

També va posar en entredit altres qüestions com el mite dels mercats. En aquest sentit, va dir que “els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones” i recomanà el llibre de David Graeber En deuda. Segons Carretero, el mercat és una creació dels humans i explicà que el terme lliure mercat és un “oxímoron ”, ja que el mercat és un espai regulat des de la seva creació per persones que viuen en societat i el que importa és com està regulat i a qui beneficia aquesta regulació. I que per als grans capitalistes l’Estat sobra perquè el “lliure mercat” funcioni sense interferències. Paradoxalment, diferents estudis demostren que des que el neoliberalisme és hegemònic, el que ha passat és que el mercat s’ha anat concentrant cada vegada en menys empreses de major mida, i s’ha acabat convertint més en un oligopoli, en comptes del tan lloat lliure mercat.

Els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones

Rafel Carretero posà de manifest també una altra de les fal·làcies més esteses: la del dèficit, amb la dada que només un 14% dels països del món registren un superàvit. Són països exportadors de petroli i paradisos fiscals. Registrar dèficit públic és normal i incrementa la despesa total de l’economia incrementant així els ingressos del sector privat i estimulant l’activitat econòmica i que “1 euro de dèficit de l’Estat és un 1 euro de superàvit del sector privat”. També es va mostrar molt crític amb la implantació de l’euro i cità el llibre de W. Mitchell, La distopía del euro. Segons el ponent, “l’euro és l’eina neoliberal per excel·lència”.

Finalment Carretero desvetllà una de les incògnites més curioses del matí en el sentit que explicà que haver fixat el sostre de dèficit en el 3% i no en un altre número tenia a veure “amb la Santíssima Trinitat”; cosa que es va decidir en menys d’una hora i sense cap reflexió teòrica a nivell econòmic. I que l’objectiu ocult dels neoliberals és “reduir la despesa pública i, per tant, la mida i la presència del sector públic” amb la intenció de fer-lo cada vegada més insignificant i d’aquesta manera afavorir el sector privat. També aquests límits de dèficit i deute totalment arbitraris serveixen per a deixar via lliure i afavorir la banca a l’hora de crear doblers amb el risc que això suposa per la via de l’endeutament. És sospitós que, si són els bancs privats que creen doblers quan donen préstecs, ningú diu ni escriu res que això crea inflació. En canvi, es demonitza la creació de doblers per part de l’Estat.

Davant aquest desastre, els postulats de la Teoria Monetària Moderna van en la direcció de sortir d’aquesta dinàmica perversa i donar una visió del tot diferent a l’economia, posant el focus en la prosperitat de la majoria.