#BetterInWinter o #FullAllYearRound?

D’ON VENIM?

No ens consta documentació de que hagin existit escoles al marge de les institucions religioses al llarg del segle XVIII, denominat el període de les dominacions estrangeres. No sabem massa bé quina va ser, al cap i a la fi, la més estrangera de totes, ja que totes  generaren patiments a la població i limitaren l’accés a l’alfabetització a bona part de les classes més desfavorides.  

Sí que tenim evidències de l’experiència de la primera escola espanyola, el 1802.  Escola regida per un mestre que teniu com a únic objectiu eradicar el pobre dialecto nativo de estas personas Va fer història: fou expulsat per la Universitat per falsificador, alcohòlic i per anar sovint amb aquelles que anomenàvem dones de mal viure. La Universitat de Maó (Ajuntament) li obrí un expedient detallat i fou cessat.

Ara bé, bé sabeu que a Maó existí una petita burgesia il·lustrada (entre els quals destaca Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona). Fins el que tenim documentat, aquí s’inicia el període de la nostra història de l’educació innovadora: Antoni Febrer adreça una instància a la Universitat (Ajuntament) on demana explícitament que els mestres de pàrvuls canviïn el mètode Lancaster pel de Pestalotzzi. Aquesta carta ens sorprengué. Com havia arribat al coneixement d’Antoni Febrer la idea de que calia canviar un mètode per l’altre del gran pedagog suís,  la pedagogia de Pestalozzi? Amb aquesta carta podríem dir que s’inicia la nostre renovació pedagògica, clau per aconseguir una plena alfabetització que no s’aconseguí plenament fins el passats els anys 2004 i 2006 del present segle.  

Desconeixem si  s’arribà a aplicar aquesta metodologia. Però si que podem dir que la innovació educativa a Menorca (molt tímidament) s’inicià a principis del segle XIX.

La nostra història ve plena de fracassos, desil·lusions, abandonaments, impotència… i l’educació encara més. Tot i que sempre existí i existeix encara… un reduït col·lectiu de persones molt sensibilitzades que sempre empenyien als regidors municipals a potenciar l’alfabetització bàsica, les escoles i determinades innovacions. Patíem un gran problema: eren molt poques les persones menorquines que es podien permetre anar  estudiar fora de l’illa. Per tant, la majoria de mestres que eren hi destinats,  procedien  d’altres llocs de l’Estat i feien tot tipus de tràmits i d’altres… per sortir aviat d’aquesta penya esventegada per la tramuntana. I la tasca encomanada era difícil i  ben complexa: havíem d’eliminar el dialecto de los nativos.

Com bé sabem, des de múltiples perspectives i ciències actuals, la prohibició i el càstig poc aconsegueix en qüestions educatives. Per tant, no aconseguirem eliminar el dialecto de los nativos. Però no només per no intentar-ho; simplement perquè la majoria dels fillets i de les filletes no es matriculaven a les escoles de primeres lletres. No fou la resistència numantina dels menorquins qui perllongà l’ús del català. Va ser més el bé el seu sentit pràctic i capacitat adaptativa davant les realitats canviants: perquè anar perdre temps a un lloc, l’escola, on ensenyen coses que no ens interessen i no ens resolen el problema autèntic: la manca de recursos de tot tipus, començant per les extenuants jornades de treball per quatre reals. Els mètodes anacrònics contribuïen notablement a aquesta poca assistència als centres educatius per part dels col·lectius més desfavorits, la majoria de la societat illenca.

L’Ajuntament de Maó era molt conscient de la situació i van ser molts els esforços que van fer per impulsar l’accés a l’educació del major número de persones possibles: escoles dominicals (més bé, lliçons breus després d’anar a Missa), escoles per a persones adultes que obrien i tancaven a un ritme trepidant, contínues instàncies a entitats superiors… però no fou massa cosa el que aconseguiren. 

L’esforç, tot plegat, arribà a consolidar l’Escola de Nàutica a mitjans del segle XIX amb la intenció de donar formació a les nombroses persones que dedicaven a la marineria i el comerç mercant. Aquesta Escola de Nàutica esdevingué el primer institut d’ensenyament secundari sostingut íntegrament per un Ajuntament molt abans de que existissin a moltes capitals de província. L’Ajuntament mantingué l’esforç pressupostari, malgrat les pressions i la manca de finançament. Era prioritari poder oferir la possibilitat d’estudiar secundària a l’illa de Menorca. Però no només havien de mantenir el lloc, havien de pagar al professorat i havien de dotar de material adequat al centre. Aquest fou el primer gran èxit, d’entre una història de fracassos. Es mantingué fins que el Govern Central creà el ministeri d’Instrucció Pública, ja entrat el segle XX i acceptà la càrrega econòmica que fins aleshores havien assumit des d’un Ajuntament.

Durant el sexenni revolucionari, les iniciatives escolars i associatives esclataren: la primera associació protestant de l’Estat és constituí a Maó i Es Castell, obrint escoles de primeres lletres. Republicans, maçons, liberals i progressistes obrien centres d’alfabetització que tancàvem tant ràpidament com se creaven. La premsa també jugà un paper fonamental i foren diverses les revistes que s’iniciaren en aquest període. Revistes de caire cultural, científic i educatiu.

Sigui com sigui, els mestres seguien anant i venint; bé, de fet, més anant que venint. I eren pocs els mestres menorquins titulats i amb la formació adequada per tirar endavant la innovació educativa. Joan Benejam, possiblement, és l’excepció.

Però un parell de mestres mallorquins capgiraren la situació: Gabriel Comas i Ribas i Antoni Joan. El 1902 més de quatre-centes persones es manifesten a Alaior per exigir una escola graduada!!! Aquest fet no té precedents. S’inaugura el 1910; però fracassà pel problema de sempre. L’associació que promogué aquesta iniciativa, El Porvenir de la Vejez, no desistí i creà, sostingué i mantingué oberta al llarg de més de trenta anys una de les experiències més reeixides de la nostra història en innovació educativa, la coneguda com l’escola Laica d’Alaior.

Tampoc podem oblidar, que acabat el sexenni revolucionari, se crearen (al llarg del període de la Restauració) nombroses centres escolars privats religiosos. Aquests centres feren una important aportació a l’alfabetització i l’accés al coneixement científic d’amplis sectors de població. La Salle d’Alaior i de Maó, Calós de Ciutadella o Sant Josep de Maó són exemples ben vius d’aquestes iniciatives.

I ha entrat el segle XX l’illa de Menorca visqué múltiples experiències educatives innovadores impulsades especialment per un Ajuntament, el de Maó, que impulsa grans iniciatives: les sortides escolars, l’estimació per la naturalesa amb la instauració del dia de l’arbre, la introducció del mètode Montessori, els museus escolars, la construcció d’escoles a zones rurals (fins i tot una escola ambulant a la zona de Tramuntana – actual parc natural de s’Albufera des Grau – ).  Una des les iniciatives més rellevants fou la instauració de la colònia escolar a Addaia, que permeti, durant els mesos d’estiu, que fillets i filletes amb deficiències nutritives i poc alimentats degut a la pobresa extrema agafessin forces per encarar l’hivern amb exercici i menús molt ben equilibrats.

Fotografia conservada a l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Maó on podem veure els fillets que participaren en una de les primeres colònies escolars de l’Ajuntament (1912).

Durant les tres primeres dècades del segle XX foren múltiples les iniciatives escolars i educatives no formals que cristal·litzaren: els casinos (de diferent signe polític) que oferien conferències, tertúlies, obres de teatre, sarsueles i projeccions cinematogràfiques. Escoles privades de diferent signe, les escoles religioses a les que ja hem fet referència, escoles laiques (L’Escola Racionalista de Ciutadella, les escoles laiques des Castell i Sant Lluís, l’Escola Moderna de Maó, l’Escola d’Arts i Oficis fundada per l’Ajuntament de Maó), escoles privades en les que podien cursar estudis superiors (com l’Acadèmia de Mateu Fontirroig a Maó).

Podem afirmar que l’Ajuntament de Maó (amb majoria republicana des de finals del segle XIX, encara que el batlles fossin anomenats per reial decret i pertanyien, sovint, a la minoria monàrquica) aplicà la política educativa republicana anys abans de la proclamació de la II República, el 1931. Durant aquest darrer període s’aplicaren els darrers mètodes pedagògics (metodologia Freinet amb l’edició de diferents revistes escolars; els centres d’interès de Decroly, l’ampliació i extensió de la metodologia Montessori, la vivència de processos de gestió democràtica a les aules, l’ensenyament de les ciències des de noves perspectives, etc.)  i s’iniciaren construccions importants (l’Escola Graduada de Maó, l’Escola Graduada de Ciutadella, la des Mercadal, diferents escoles rurals).

Durant la guerra civil s’unificaren tots els centres educatius en els públics seguint el model de Catalunya i una vegada acabada aquesta la depuració arribà a molts mestres per haver iniciat innovacions a les seves aules.

No fou fins al final de la Dictadura franquista, a principis dels anys 70, on un col·lectiu de persones començà a moure de nou tota la innovació i es tornà a sentir parlar de Freinet, Montessori, Decroly… més de quaranta anys després. Aquest col·lectiu s’agrupà i forma un sindicat (STEM, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de Menorca) que finalment convergí a l’STEI actual mentre que es creà el primer Moviment de Renovació Educativa de l’illa que organitzà durant gairebé trenta anys les Escoles d’Estiu, punt de referència clau per entendre el nostre present.

A Mallorca ara tot just, feim balanç dels 4 anys d’aquesta darrera legislatura «de progrés». Malgrat els avanços significatius en determinades polítiques, les institucions de les Illes, segueixen sense abordar la qüestió fonamental clau que determinarà i condicionarà el nostre futur: el model econòmic basat en el monocultiu intensiu turístic i en l’explotació de recursos, territori i persones que aquest implica.

Ara mateix, les Illes estan sotmeses a una profunda crisi ecològica i social, de la que sembla que, des de les institucions, no se n’adonin. I és una situació d’alerta generada i vinculada directament a la turistització absoluta de la nostra realitat i a no voler entendre ni actuar atenents el límits territorials i ecològics que té la illa. Aquests darrers dies han anat publicant-se dades que posen en evidència, per una banda, el ritme vertiginós al que ens estam abocant, i per l’altra, l’evidència certa de que no es governa atenent la realitat que aquestes dades impliquen i d’això se’n diu negligència: al 2018 s’han donat 613 noves llicències a foravila, el Consell reconeix que el boom del lloguer turístic accelera el procés – segons estimacions de Terraferida més de 12.000 noves places turístiques en sòl rústic s’haurien tramitat en 2-3 anys; a les Illes hi ha avui 30.000 cotxes més a les carreteres que fa un any; i les prospectives de creixement ens situen en un increment de població de 300.000 persones l’any 2030.

Mallorca, Illes en general, han estat i són un laboratori per a la implantació de la indústria turística. Com a conseqüència d’això, el territori – el seu desenvolupament i la seva destrucció – són un testimoni clau d’aquesta implantació progressiva. La lluita ecologista a Mallorca ha estat, des de sempre, molt vinculada a tot el procés de desenvolupament urbanístic-immobiliari-turístic.

Des del món acadèmic s’han identificat, analitzat i documentat tres booms turístics: el primer, segon i tercer, caracteritzats, cada un d’ells, pel tipus d’allotjament turístic que s’anava impulsant per fer possibles les noves expansions turístiques. El primer va ser el dels hotels, grans construccions al litoral en l’època pre-democràtica, fruit d’una estratègia dirigida directament pel franquisme, des de l’estat, sense cap tipus de competència ni sobirania des de l’àmbit autonòmic. El segon, vinculat més a l’apartament com un altre model d’allotjament, molt centrat en zones turístiques determinades també del litoral. Llavors començà la colonització cap a l’interior de l’illa, aquest és el tercer boom que va relacionat amb les segones residències que, avui dia, també s’estan destinant a lloguer turístic. En l’actualitat, les organitzacions ecologistes parlen d’un quart boom turístic directament relacionat amb la comercialització dels nostres habitatges.

El turisme ha anat colonitzant diferents espais i territoris fins a entrar, literalment, a dins de casa nostra i convertir-la en un nou producte de mercantilització turística. Una nova etapa de colonització turística que  propicia  un increment de la capacitat d’allotjament i paral·lelament i en conseqüència – juntament en l’absència de límits en les principals portes d’entrada, ports i aeroports – un increment cada cop més elevat de turistes que ens aboquen a la massificació d’espais, a la saturació d’infraestructures, a l’increment de l’oferta turística, a la precarització de la vida, a la pèrdua d’espais públics, a l’increment exponencial de les desigualtats socials, a l’increment dels desnonaments per lloguer, a la dificultat creixent d’accedir a un habitatge digne a un preu raonable, a la manca d’oportunitats laborals dins una societat abocada a ser una societat de serveis (turístics), a la degradació dels hàbitats i de la biodiversitat, a la urbanització i terciarització del sòl rústic, a la sobreexplotació dels recursos, als impactes de construcció de noves infraestructures que es consideren «necessàries»per tal de seguir alimentant el monstre, etc.

Avui de fet, des del punt de vista de l’ecologisme social i polític, podem afirmar que les illes viuen una situació de risc. L’ aposta política, durant dècades, per aquest monocultiu turístic intensiu com a principal motor econòmic de les illes ens ha abocat a l’extrem en què tota la illa s’explota turísticament per donar resposta a les exigències de la maquinària turística. La saturació és real i evident en el dia a dia, i envaeix i degrada tots els racons de l’illa i els recursos naturals dels que disposam, abocant-nos a situacions límits pròpies d’un col·lapse ecològic i també social.

Els recursos hídrics pateixen situacions de sobreexplotació que provoquen problemes d’abastament d’aigua que històricament s’ha suplit amb les costoses (tant econòmica com ambientalment) infraestructures de dessalinització. Les infraestructures de depuració no donen a l’abast perquè no han estat dissenyades per gestionar les aigües brutes d’aquest creixement incessant de població – resident i flotant – que tenim a dia d’avui i que s’arriba a duplicar a les puntes de l’estiu.  Els espais naturals es troben sotmesos a pressions que acceleren la seva degradació. Un increment de pressió que no ve acompanyat de les mesures adequades per ordenar-lo, contenir-lo o limitar-lo. La manca de mitjans per informació i vigilància és un dèficit crònic als nostres espais protegits que fins avui no s’ha esmenat. Som incapaços de regular activitats com els fondejos a l’estiu, o els cotxes de lloguer que, juntament amb un dels parcs de vehicles per habitant més alts de l’estat, saturen les carreteres. No podem incidir en el número de vols que diàriament operen en un aeroport competència de l’Estat, amb les conseqüències de renou i contaminació derivades del tràfic constant d’avions per damunt dels nostres caps. No hi ha mitjans per envestir les ofertes il·legals d’allotjament (en cases i hotels). Som incapaços de frenar el procés de reconversió de la ciutat en una ciutat-escenari, i de la illa en un parc temàtic. El desplaçament de les persones residents  i els desnonaments fruit dels processos de gentrificació que s’estenen a tot el territori, provocats per la mercantilització turística dels habitatges, l’especulació i l’absència de polítiques reals d’habitatge, han generat un problema greu de dret d’accés a un habitatge digne a un preu raonable. Ens trobam davant la darrera envestida que suposarà la urbanització definitiva del camp amb l’esclat dels usos turístics vinculats als habitatges en parcel·les de 14.000m2, etc.  amb tot el que això comporta de pèrdua de sòl fèrtil per a usos primaris. Es construeixen piscines arreu,  s’urbanitzen els carrers de fora vila i es produeix un desplaçament/substitució de l’activitat primària – i en molts casos, també de les persones que la desenvolupen – per l’activitat turística. 

Tenim damunt de la taula dues lleis valentes, aprovades recentment, que plantegen nous paradigmes pel que fa a la gestió dels residus i de l’energia, resolta fins ara sempre amb un increment de les inversions i infraestructures privades, monopolitzades i convertides en negoci: per una banda, TIRME, concessionària de la gestió dels residus a Mallorca, que ha impulsat la incineració com a negoci (més del 60% dels residus que es produeixen) externalitzant els costos i problemàtiques ambientals i de salud a la població resident; per l’altre, ENDESA (grup ENEL) amb les centrals elèctriques contaminants que fins ara han suposat la major part de la producció energètica a les illes a partir de carbó, fuel i gasoil. Ambdues lleis i els seus  lloables objectius de disminuir i racionalitzar producció de residus i consum energètic, veuran fracassada la seva incidència real si la pressió demogràfica d’aquestes illes segueix escalant  posicions fruit de l’actual densificació turística de les illes.

Són algunes de les conseqüències – més que paleses – de  l’actual model que, en comptes d’assumir-se en l’agenda política i esdevenir prioritaris,   es volen minimitzar – quan  no negar – per tal de seguir alimentant un model econòmic que ens converteix en una societat dependent i vulnerable.

Des de l’ecologisme social i polític i amb perspectiva, tenim clar a més, que aquest model se’ns ha escapat de les mans, que les conseqüències del turisme estan molt per damunt dels suposats beneficis i que dins tot aquest procés hem anat perdent sobiranies i racionalitat. De fet, estam sotmesos al turisme i en patim les conseqüències. Diferents col·lectius que estan fent feina sobre la problemàtica turística, des de diferents perspectives, s’estan unint per denunciar, pressionar, fer incidència política i generar les alternatives perquè no podem esperar que des de les institucions generin el model alternatiu que requereixen les Illes per recuperar, ja no només la sostenibilitat, sinó també i sobretot la dignitat, en unes illes que ho han venut tot.