Articles relacionats
El paper de la dona en el món de la màgia
Reflexions per a treballar la coeducació
Hi ha dones magues?
Aquesta pregunta ens servirà de punt de partida per a reflexionar sobre el paper que la dona ha tingut al llarg de la història en el món de la màgia i de l’il·lusionisme. Si demanes a la gent que et digui algun nom de persones que es dediquen a fer màgia, possiblement et diguin Juan Tamariz, David Copperfield, Mago Pop… però difícilment diran el nom d’alguna dona. Això què vol dir, que no hi ha dones que fan màgia o que no sabem que n’hi ha? L’evidència és clara: la màgia no té gènere però els homes n’han estat quasi sempre els protagonistes. Històricament la tasca de la dona en el camp de la màgia sempre ha quedat en un segon pla, fer d’assistent (la figura coneguda com a partenaire), i això que en moltes ocasions la tasca de l’ajudant és fonamental per a l’èxit del joc; però el resultat final és que el mag és qui rep els aplaudiments i el reconeixement del públic.
Les dones sempre han estat presents en totes les disciplines artístiques, però en moltes d’elles en menor quantitat i moltes vegades des de la intimitat o fent tasques “secundàries”. Durant la retransmissió de les festes de Sant Joan de Ciutadella del 2019 per IB3, un comentarista va dir que la dona tenia un gran paper en aquestes festes: arreglar la roba dels cavallers per tal que anassin elegants damunt el cavall. Idò aquest comentari (desencertat del tot, des del meu punt de vista) reflecteix el paper que moltes vegades ha tingut la dona en el món de la màgia: planxar els mocadors del mag, ser responsable del vestuari, ordenar el material a l’escenari, etc.
Les dones estan ocupant ja el rol que els pertoca més com a il·lusionistes i menys com a assistents de mags
Enric Magoo , director del Festival Internacional de Màgia de Badalona 2018
Fent una mica d’història quant a la màgia, les dones han tingut un paper molt restrictiu: a l’edat mitjana, si una dona tenia inquietuds intel·lectuals i volia sortir-se del camí establert, era confinada a un convent. I en el cas que manifestàs interès per coneixements “alternatius” o estranys era ràpidament considerada una bruixa i perseguida per la Inquisició. Si miram les societats màgiques més antigues, com és el cas del “Círculo Mágico” que es fundà a l’any 1905 com un club de cavallers, veurem que es torbaren molts d’anys a tenir en compte la presència femenina (que no fou fins l’any 1991).
Tal volta la primera referència que trobam d’una dona que utilitza la màgia sigui en el segle III aC, on una vestal de nom Tuccia fou acusada de no ser verge. Com que ella ho negava, la van obligar a fer una prova: si aconseguia portar aigua des del riu fins al temple en un sedàs, el seu honor quedaria fora de perill. I ho va aconseguir, amb un sedàs trucat.
Un altre episodi curiós fou el protagonitzat per Mary Toft, que a principi del segle XVIII va convèncer la comunitat mèdica que ella, en lloc de nadons, paria conills. I malgrat no ser maga, la seva “particular història” la va vincular per sempre a la màgia: el seu truc inspiraria la característica imatge del mag traient un conill del barret de copa.
A final del segle XIX i començament del segle XX, comença a haver-hi algunes dones que decideixen dedicar-se al món de la màgia, no com a ajudants sinó com a vertaderes protagonistes de l’espectacle. És el cas d’Adelaide Herrmann (1853-1932), creadora del primer espectacle de màgia musical l’any 1899, titulat “Una nit al Japó”; Manuela Rejas (1924-2010) nascuda a Madrid i que fou la primera dona a Espanya en disposar del carnet d’il·lusionista per a poder treballar en un circ; Teresa Gutsens, referent de la màgia a Catalunya, o Lisa Menna, considerada la maga més influent del segle XX.
Gemma Navarro és una divulgadora i pionera en l’estudi de la dona en el món de la màgia. El resultat del seu treball ha estat la publicació de dos volums: Historia de magas antiguas y modernas (el primer volum dedicat a les primeres magues, i el segon, a metal·listes i mèdiums) en què fa una recopilació de la història de les magues i dóna a conèixer dones que, en algun moment de la seva vida, es dedicaren a l’art de la màgia. De la mateixa manera, també en els seus estudis intenta explicar els motius pels quals la dona ha estat exclosa o posada en un segon pla en aquest món: així parla de misogínia històrica, temes educacionals o teories com la del poder o la del joc, que mantenen que a la dona no l’atreu el poder i, amb l’edat, perd l’interès pel joc.
La primera referència que trobam d’una dona que utilitza la màgia data en el segle III aC
Actualment la figura femenina té una major presència en el món de la màgia, com a protagonista i no com a assistent del mag, i aquesta presència s’està reivindicant a diferents àmbits: l’any 2006 a Terrassa es va celebrar el I Festival Internacional de Dames Màgiques amb la intenció de donar a conèixer la màgia elegant i enginyosa feta per dones; l’any 2015 va tenir lloc el 1er Encuentro Internacional de Ilusionistas a Quito (Equador), i amb el nom de “Magia, Mujer y Luna” reuní representants de la màgia femenina; el “Festival Medimàgic” de Mediona a l’Alt Penedès a la seva edició de l’any 2018 reivindicà el paper de la dona en aquest món i, de la mateixa forma el Festival Internacional de Màgia de Badalona se suma a les reivindicacions feministes de l’any 2018.
Possiblement gràcies a totes aquestes accions avui en dia és reconegut el treball de gran quantitat de magues de bona qualitat a nivell internacional:
- Alba Magia (Argentina)
- Maga Gisell (Perú)
- Ekaterina Dobrokhotora (Rússia)
- Inés Molina (Espanya)
- Juliana Chen (Xina)
- Ana Tamariz (Espanya)
- Maga Abril (Alemanya)
- Angela Funovits (EUA)
- Consuelo Lorgia (Colòmbia)
… o a l’àmbit de les nostres illes com:
- Lolita Torres i Laura Bravo (Eivissa)
- Bárbara Leiva, Victoria Magic, Jessica Light, Inna Rudova (Mallorca)
Segurament aquest canvi del pes de la dona en el món de la màgia ja no tingui volta enrere, si més no l’esperança d’un canvi en la masculinització del món de la màgia passi per un relleu generacional i la incorporació de més al·lotes a aquest art i, com a exemple, dues joves promeses de la màgia a Catalunya: La Maga Game (Laia Baulenas) i Maria Altés. Aquesta darrera a un reportatge de l’any 2015 en el suplement Criatures (ara.cat) deia:“[…] i el que no m’agrada tant és que quan a reunions de mags em pregunten: Ets l’ajudant? No entenc per què no hi ha gaire dones magues, encara hi ha molt de masclisme en la professió…”.
Així, doncs, el paper que la dona ha realitzat en el món de la màgia al llarg de la història pot ser un recurs força útil per a treballar temes de coeducació i esbrinar les contribucions que les dones han fet al món de l’il·lusionisme.
Francesc Alomar és mestre d’educació infantil i primària
La Bruja Doña PazCom a exemple d’ús de la màgia per a treballar temes de coeducació, trobam la iniciativa de l’Àrea d’Igualtat i Diversitat de l’Ajuntament de Mijas (Màlaga) que ha posat en marxa una campanya de coeducació en els centres d’educació infantil del municipi a través d’un personatge de conte: “La Bruja Doña Paz”. Aquest personatge va a l’escola de màgia a la recerca de la fórmula per la igualtat, perquè en el seu bosc la seva màgia és menys valorada que la del bruixot Antón pel fet que ella és una al·lota. Amb aquest centre d’interès es treballen temes com l’educació en igualtat, l’eliminació de rols sexistes, la igualtat d’oportunitats, la creació d’espais compartits de jocs no sexistes… La màgia és un centre d’interès força interessant per a treballar a les aules moltíssims continguts i atreu tant nins com nines. Font fotografia revistalugardeencuentro.com 11/12/19 “Educando en igualdad”, la nueva campaña de coeducación para Infantil. |
Pin parental: un atac a l’escola pública, al pluralisme democràtic i als drets de la infància
Vox –el partit on es fon el franquisme històric amb els postulats de la nova extrema dreta– cavalca a galop en l’educació. La seva primera iniciativa és el Pin parental, mecanisme que permet a les famílies vetar activitats i continguts que s’oposin a les seves creences morals i ideològiques.
Aquesta iniciativa tracta d’arrossegar els altres partits de la dreta –Partit Popular i Ciutadans–, els quals governen en les comunitats autònomes de Madrid, Andalusia i Múrcia. El Ministeri d’Educació ha interposat un recurs perquè no s’apliqui el veto, ja que entén que vulnera la legalitat democràtica i els drets de la infància. Els continguts que es qüestionen per part de Vox són, de moment, els relacionats amb la diversitat afectiva-sexual i la igualtat de gènere. Per això també s’han pronunciat en contra seva diversos col·lectius educatius i socials, entre ells els feministes i LGTBI.
Això del Pin parental no pot llegir-se com una proposta aïllada, sinó que forma part d’una ofensiva que les forces conservadores i reaccionàries van forjant des de fa temps i que, de ben segur, amb el nou govern d’esquerres, emergiran amb més virulència almenys en tres direccions i contextos.
La iniciativa del PIN parental o d’altres de caràcter similar atempten contra drets bàsics
La primera ofensiva és la de la privatització, concretada en la lliure elecció de centre, un procés que poc té a veure amb la llibertat educativa real, amb un dret democràtic i molt menys amb la igualtat d’oportunitats, perquè genera un alt grau de segregació i marginació. El seu discurs és clar: primer triem el centre que més ens convé per la nostra posició social i després fem un ús extensiu i abusiu de la llibertat per imposar el que els nostres fills han d’aprendre en funció dels nostres interessos particulars, de les nostres conviccions ideològiques i de les nostres creences religioses.
La segona ofensiva, expressada de forma encoberta, tracta de deteriorar la imatge de l’escola pública, atribuint-li a aquesta, mitjançant una basta manipulació, la falta de llibertat i l’adoctrinament ideològic. Per aconseguir tal propòsit no és necessari demostrar res amb dades i evidències. N’hi ha prou amb generar soroll mediàtic, confusió entre les famílies, por entre el professorat i dubtes i incerteses sobre el funcionament present i futur de l’escola pública, en un moment que aquest model escolar gaudeix de tanta o més qualitat que l’escola concertada. El futur sí que els preocupa i molt: perquè la pugna per la captació de més alumnat –clients, en diuen– augmenta en un moment de progressiu descens demogràfic. Una batalla d’enorme calat per l’hegemonia educativa i cultural.
La tercera ofensiva se situa en l’àmbit internacional i és compartida per tots aquells països governats o amb una influència poderosa de l’extrema dreta, i encoratjada per grups evangèlics extremistes o ultracatòlics. La llista és llarga i ve des de lluny. N’hi ha prou de recordar, a títol d’exemple, les negatives de bastants centres nord-americans a ensenyar la teoria darwinista de l’evolució o, més recentment, les temptatives de l’activisme dels drets dels homes blancs –que no humans– que “se senten discriminats”; la cacera de bruixes empresa contra la presència de Pablo Freire a les aules per part del govern brasiler de Bolsonaro; o les pressions de pares i mares perquè no es passin certs vídeos sobre qüestions considerades controvertides i que han acabat amb expulsions docents; i a diferents comunitats autònomes de l’Estat ja s’han donat casos de denúncies familiars que han acabat en el jutjat per defensar a les aules el legítim dret de vaga, per comentar conflictes socials i polítics, per qüestions relatives a la diferència sexual o per l’ensenyament d’altres llengües cooficials al costat del castellà. I demà, el focus de la denúncia i la censura pot traslladar-se a la immigració, les persones refugiades, el canvi climàtic o la memòria històrica. Tampoc ajuda massa el fet que el cordó sanitari que es mantenia a Itàlia contra el feixisme o a Alemanya contra el nazisme s’hagi relaxat i fins i tot desactivat en alguns aspectes.
Cal eixamplar la mirada i no tancar-la, així com aprendre a llegir una realitat cada vegada més complexa i canviant
La iniciativa del PIN parental o d’altres de caràcter similar atempten contra drets bàsics, el pluralisme en una societat democràtica i contra la funció d’una escola oberta a la realitat. Anem a pams.
En primer lloc, el Pin parental contradiu alguns articles bàsics de la Constitució, l’esperit i la lletra la LOMCE –l’actual llei educativa– que reconeix l’educació integral, així com a la normativa que desenvolupa el currículum a les comunitats autònomes, on s’inclouen continguts i activitats com els que es pretenen impugnar. També contradiu els diversos tractats internacionals com els Drets Humans i la Convenció dels Drets dels Infants, que reconeix que aquests són subjectes de drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals, entre els quals cal esmentar el respecte a la diversitat de gènere, sexual i racial; el de la llibertat d’expressió, pensament, consciència i religió; i el dret a la informació i a no ser objecte d’intromissions. L’Estat i els poders públics, igual que vetllen per la protecció física i psíquica de la infància, també han de vetllar per la protecció dels seus drets ètics i democràtics. Aquests estan per sobre les creences del que pensin o creguin les famílies. La llibertat no s’imposa, sinó que s’exercita de manera autònoma. Ningú pot atribuir-se el seu monopoli.
En segon lloc, l’escola pública en una societat democràtica garanteix el pluralisme, amb la inclusió, l’intercanvi i l’aprenentatge de les diverses idees, visions i valors. Així mateix, assegura el més escrupolós respecte cap a les diferents maneres de ser, definir-se i relacionar-se que tenen els éssers humans, per raó del seu sexe, cultura o per altres raons, sempre que no atemptin als drets anteriorment assenyalats. Però el respecte a la diversitat no pot deslligar-se de la igualtat, perquè els éssers humans som o hauríem de ser més iguals –en drets– que diferents. L’escola democràtica no adoctrina, no imposa una determinada manera de pensar –el què pensar– sinó que obre camins al pensament i a la reflexió: al com pensar, una distinció que no és fútil. Per això, bandeja adoctrinaments, dogmatismes, sectarismes i fonamentalismes.
D’altra banda, no hi ha democràcia sense participació ni control. Per aquest motiu en l’actualitat es preveuen diversos mecanismes de participació i control democràtic dels diversos actors educatius i, entre ells, la família: associacions de mares i pares, consells escolars, representants de classes, etc. I si és necessari es creen uns altres amb la condició de millorar la fluïdesa informativa i comunicativa. I és en aquest context que, a principi de curs i quan faci falta, s’expliquen els projectes educatius de centre, els continguts del currículum i la programació de les diverses activitats. I, òbviament, en l’àmbit familiar, hi ha un ampli camp per desenvolupar lliurement un altre tipus d’intervencions educatives que poden molt o poc amb les previstes en el currículum. Però les regles que regulen l’espai privat són diferents de les que conformen l’àmbit públic.
Forma part d’una ofensiva que les forces conservadores i reaccionàries van forjant des de fa temps
I en tercer lloc, existeixen raons pedagògiques de pes. Qui pot negar, a hores d’ara, que l’escola no ha d’obrir-se a la realitat i a la vida o que, al mateix temps, la riquesa de la vida quotidiana no entri a les aules? O potser una de les funcions de l’escola no és mostrar el món i comprendre’l a partir dels canvis esdevinguts en el camp tecnològic, econòmic, social i cultural? Quins moviments d’innovació o renovació pedagògica, des de la més àmplia pluralitat, no han tractat de respondre afirmativament a aquests interrogants? L’educació escolar educa per a la formació d’un pensament lliure i per a l’adquisició d’un criteri propi. Per això cal eixamplar la mirada i no tancar-la, així com aprendre a llegir una realitat cada vegada més complexa i canviant amb tots els seus colors i no reduint la paleta al blanc i negre. Hannah Arendt ho diu molt bé: “Com més punts de vista tinguem presents quan estiguem valorant un assumpte determinat, i com millor em pugui imaginar com sentiria i pensaria si estigués en el lloc d’uns altres, més forta serà la meva capacitat de pensament representatiu i més vàlides seran les meves conclusions, la meva opinió”.
El professorat i la comunitat educativa en el seu conjunt han d’estar molt alerta per a desentranyar totes les maniobres dels qui en nom de la llibertat volen carregar-se-la imposant els seus particulars punts de vista; o dels qui, apel·lant a la democràcia, ressusciten vells i nous autoritarismes.
Aquest article es va publicar en el web d’El Diari de l’educació