Articles relacionats
Jornada de formació interna a l’STEI Intersindical
El passat 29 de novembre es va fer una sessió interna de formació a l’Escola de Formació en Mitjans Didàctics per a totes les persones permanents de l’STEI Intersindical amb quatre grans eixos temàtics.
El paper de l’STEI Intersindical en l’actual conjuntura
Miquel Gelabert, secretari general de l’STEI Intersindical, començà la seva intervenció dient, d’acord amb les dades de la Conselleria de Treball de 30 de setembre de 2019, que l’STEI Intersindical és la quarta força sindical de les Illes Balears després d’UGT, CCOO i USO; i remarcà el caràcter sociopolític i de classe de la nostra organització, a diferència d’altres sindicats corporatius i de categoria, com es dona en el camp de la sanitat. També es referí a la situació de “privilegis” que la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) de l’any 1985 atorga a les centrals majoritàries de l’Estat espanyol, ja que en el seu article 6.3, per exemple, consagra el “bisindicalisme”.
El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social” i féu esment del gran potencial de creixement de la quarta força sindical de les Illes Balears. Insistí en el caràcter sociopolític del sindicat, ja que la construcció d’un món millor i d’una economia més justa és una tasca social, així com també la incidència en l’entorn de la classe treballadora. Gelabert parlà també de l’espai sindical propi de l’STEI Intersindical: la seva sobirania territorial, com a sindicat autòcton i nacional, de classe, amb autonomia econòmica i en la defensa de la llengua catalana.
El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social”
Es referí al fet que l’STEI Intersindical representa l’essència del sindicalisme, ja que no ha tingut mai casos de targetes black, ni plans de pensions privats, ni inversions immobiliàries, ni tampoc cap tipus de formació fraudulenta. Com a membres del sindicat, “som activistes socials” digué.
Miquel Gelabert acabà la seva intervenció referint-se al fet que “feim feina per un bé col·lectiu”, però que també “tenim deures”. I plantejà als assistents i a la resta de treballadors aquesta pregunta: “I tu què fas perquè canviïn les coses? No fer res també és una decisió política”. Finalment recordà que tots aquests trets propis de l’STEI Intersindical apareixen recollits en els Estatuts del sindicat així com també a la Ponència d’Acció Sindical aprovada en el darrer Congrés.
Feminitzar el sindicalisme
Sandra Serra, responsable de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical, exposà als assistents que, ja l’any 1990, el sindicat va assumir en els Estatuts el terme “feminista” com un dels seus trets propis. Anys després, el 2000, va fer la seva aparició dins l’estructura de l’STEI Intersindical la Secretaria de la Dona, amb Àngels Cardona com a primera secretària.
Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia. Entre aquestes esmentà conceptes com el “sòl farragós”, en el sentit que les dones són les responsables de la cura i de les tasques de la vida familiar; el sostre de vidre, amb els nombrosos prejudicis als quals s’han d’enfrontar les companyes; el “sostre de diamant”, un concepte de caire simbòlic desenvolupat per Amelia Valcárcel. També es referí al fet que “l’home és objecte d’estima”, mentre que “la dona és objecte de desig”; una realitat que minva l’autoestima de les dones.
Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia
La responsable de la Secretaria de la Dona explicà termes com mansplaining (explicar una cosa, normalment un home, d’una manera paternal o condescendent a una dona); manterrupting (interrupció innecessària del discurs per part d’un home a una dona); manspreading (pràctica d’alguns homes d’asseure’s amb les cames obertes en el transport públic, ocupant l’espai de més d’un seient); l’ús del llenguatge sexista; els micromasclismes i la importància de respectar el temps. En darrer terme, esmentà algunes de les conseqüències de tot plegat sobre la realitat de les dones, com aquestes:
Una bretxa salarial que arriba al 17% en relació amb el sou que reben els homes.
Un índex elevat de precarietat laboral.
L’existència d’algunes professions estereotipades amb una presència molt elevada de dones en sectors com el de la neteja o el de les cures.
La feminització de la pobresa, amb treballs no remunerats que fan les dones, com les tasques domèstiques o les cures, que representa el 41% del PIB.
El cobrament d’unes pensions més baixes per a les dones.
Sandra Serra tancà la seva intervenció explicant la posada en marxa a moltes dependències públiques, empreses i a nombroses entitats dels “Espais lliures de masclisme”.
Reflexions sobre sindicalisme i democràcia: reprendre el sentit social del sindicalisme i la seva incidència
El professor de la UIB i ex-diputat del Parlament de les Illes Balears de Més per Mallorca, David Abril, va ser el protagonista de la tercera ponència del matí. Començà la seva intervenció amb algunes dades relatives a la situació actual de la nostra societat: en primer lloc, la democràcia es troba en un estat crític (en aquest sentit n’hi ha prou en veure l’auge de l’extrema dreta a molts parlaments europeus); en segon terme, una creixent desigualtat social que genera un profund malestar social i, finalment, un sindicats debilitats i, al mateix, temps qüestionats per gran part de l’opinió pública.
Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets
Abril féu un esment de la necessitat d’”ampliar la lupa” i de tenir una visió de conjunt de tota aquesta realitat. En aquest sentit explicà que, amb dades de l’afiliació sindical d’ençà de l’any 2008, s’havia produït un afebliment de la classe treballadora i dels seus drets. Aquest fet, emperò, no va suposar que “amb l’esclat de la crisi la gent s’hagués organitzat més i millor”; més aviat al contrari. Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets, ja que un dels objectius de les oligarquies és debilitar la capacitat de pressió i d’organització de la classe obrera.
El ponent va fer una mica de síntesi de la història del moviment sindical, que podem resumir amb les etapes o fites més destacades, que són les següents:
- Durant la I Revolució Industrial, es produeixen les primeres agrupacions de solidaritat, un fet que també va donar lloc, entre d’altres, al ludisme; això és, la lluita contra les màquines. Situà aquesta primera etapa entre els anys 1870 i 1945. En el cas de l’Estat espanyol, l’aparició dels primers sindicats es va produir l’any 1887. El sindicat UGT es va fundar l’any següent, el 1888.
- Entre el 1945 i el 1970 es produeix la institucionalització de les relacions laborals amb la implantació arreu d’Europa de l’estat del benestar. Com a conseqüència d’aquest fet, els sindicats passen a ser de revolucionaris a reformadors, i alguns adquireixen un caràcter corporatiu. La por que els països capitalistes tenien de la influència del món soviètic i de l’expansió del comunisme va suposar l’establiment de l’estat del benestar a les democràcies europees.
Hi ha un punt d’inflexió en aquesta història del món sindical que coincideix amb l’arribada al poder de dos personatges clau, com són Ronald Reagan a la presidència dels Estats Units i Margaret Thatcher com a primera ministra de la Gran Bretanya. Ells posaran els fonaments del que coneixem com a neoliberalisme. Abril comentà alguns punts forts de la nova etapa que s’encetava amb aquests dos mandataris:
- S’introdueix el concepte de “capitalisme flexible”, un terme que fa referència a un projecte polític i cultural que comença a fer malbé l’estructura dels mecanismes de cohesió social i l’empara dels sectors més desfavorits.
- Es produeix un reajustament polític que té com a objectiu el desmantellament de l’estat del benestar.
- Es comença a parlar de “flexibilitat laboral” amb l’aparició de les primeres reformes laborals.
- Tenen lloc les primeres flexibilitzacions de les organitzacions de les empreses, un fet que dona lloc a la terciarització de l’economia.
- Apareix una nova ideologia: el gerencialisme, que començarà a afectar el sector públic.
- S’imposa una nova cultura amb contravalors individualistes i consumistes amb la creació de noves necessitats que atempten contra la dignitat humana, amb un model econòmic que esdevindrà insostenible, amb la promoció d’un individualisme a ultrança que tomba tot projecte col·lectiu. En aquest darrer sentit, Abril cità una de les frases més cèlebres de Thatcher: “La societat no existeix”.
Aquest estat de coses, ja de per si preocupant, es veurà agreujat amb l’aparició de la crisi que es va donar en el món capitalista a partir de l’any 2008. Amb l’excusa de la crisi, es produirà un augment de la desigualtat, tal com per exemple recull l’Informe FOESSA, amb unes Illes Balears que són la tercera comunitat autònoma de l’Estat amb més persones en risc d’exclusió social, un total de 243.000.
També es donarà un gran augment de la precarietat, amb l’aparició de noves formes de treball com la dels “falsos autònoms” de Glovo, o la recent sentència del Tribunal Constitucional que va donar per bo l’acomiadament d’una persona pel seu absentisme a la feina a causa d’una malaltia. David Abril advertí als assistents del perill que suposava l’exaltació de nous conceptes com el d’”emprenedor”, i l’aparició i gran consum de llibres d’autoajuda.
En la darrera part de la seva intervenció, Abril va intentar donar algunes pistes en relació amb aquesta qüestió: Com organitzar col·lectivament els treballadors?
La primera dificultat a la qual hem de fer front fa referència al fet que no hi ha consciència de classe. I sense consciència, com ens podem organitzar? Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat. També parlà de vigilar les interseccions amb altres formes d’opressió i de creació d’identitats, com són el món de la dona, la immigració o l’àmbit local.
Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat
El segon repte al qual es referí David Abril va tenir a veure sobre com ens organitzam sense centres de treball. El ponent proposà cercar noves formes de vincular-se, per exemple, a través de les xarxes, i posar la tecnologia en favor de les treballadores i els treballadors.
Com ens organitzam sense experiència en col·lectius? Més enllà del conflicte laboral o la necessitat concreta, Abril remarcà que “hem de repensar nous models d’organització”. En aquest sentit, posà com a exemple el que havien fet als Estats Units els treballadors de restaurants de menjar ràpid: “Cal que ens fiquem dins les profunditats obscures, el deep organising”.
I finalment, com ens organitzam amb unes persones treballadores sense projectes de vida? Quant a això, Abril digué que “podem fer part del sentit per trobar una vida millor, que era el sentit originari del sindicalisme”. Una cosa que sempre s’ha dit des de l’STEI Intersindical és anar més enllà de la reivindicació de les qüestions laborals.
Desmuntant els mites econòmics
La darrera sessió del matí va anar a càrrec de Rafel Carretero, company de l’STEI Intersindical de Menorca, que ens parlà de la Teoria Monetària Moderna. En la seva exposició, Carretero presentà als assistents la necessitat de disposar “d’unes noves lents per a veure l’economia”, entesa aquesta des del punt de vista de l’interès general i on els objectius principals són la plena ocupació i estabilitat de preus. També comentà que l’economia és una ciència social i que “la política i l’economia són dues cares de la mateixa moneda”.
El ponent dedicà una part de la seva exposició a desmuntar una de les fal·làcies que més ha circulat al llarg dels darrers temps: que la pujada del sou mínim interprofessional (SMI) suposa la destrucció de llocs de feina. Segons molts economistes com Joseph Stiglitz, apujar el salari mínim té un impacte “insignificant o fins i tot positiu” sobre l’ocupació, ja que el mercat de treball “no funciona com qualsevol altre mercat definit per l’oferta i la demanda”.
Va explicar la següent anècdota: En un jaciment de Pompeia, un guia turístic mostrava unes monedes romanes als turistes, explicava que l’Imperi romà havia de recaptar aquestes monedes per a dur a terme despeses com aqüeductes, ponts, exèrcit, etcètera. Un turista, Warren Mosler, economista nord-americà, li va demanar d’on sortien aquelles monedes. El guia va respondre que les fabricava l’autoritat competent de l’Imperi. Llavors, l’economista va demanar: I per què has dit que l’Estat necessitava recaptar-les si les fabricava ell mateix? El guia va respondre: Eh… Continuem amb la visita.
Aquesta simpàtica anècdota ens demostra que:
• L’Estat primer ha de gastar per a poder recaptar.
• L’Estat és l’emissor del monopoli públic de la moneda per a mobilitzar béns i serveis, i imposa imposts per forçar la ciutadania a utilitzar la moneda.
• Els impostos no financen la despesa pública. Serveixen per a crear demanda per la moneda, controlen la inflació, redistribueixen la riquesa, corregeixen comportaments nocius (medi ambient, consum de substàncies nocives…).
També va posar en entredit altres qüestions com el mite dels mercats. En aquest sentit, va dir que “els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones” i recomanà el llibre de David Graeber En deuda. Segons Carretero, el mercat és una creació dels humans i explicà que el terme lliure mercat és un “oxímoron ”, ja que el mercat és un espai regulat des de la seva creació per persones que viuen en societat i el que importa és com està regulat i a qui beneficia aquesta regulació. I que per als grans capitalistes l’Estat sobra perquè el “lliure mercat” funcioni sense interferències. Paradoxalment, diferents estudis demostren que des que el neoliberalisme és hegemònic, el que ha passat és que el mercat s’ha anat concentrant cada vegada en menys empreses de major mida, i s’ha acabat convertint més en un oligopoli, en comptes del tan lloat lliure mercat.
Els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones
Rafel Carretero posà de manifest també una altra de les fal·làcies més esteses: la del dèficit, amb la dada que només un 14% dels països del món registren un superàvit. Són països exportadors de petroli i paradisos fiscals. Registrar dèficit públic és normal i incrementa la despesa total de l’economia incrementant així els ingressos del sector privat i estimulant l’activitat econòmica i que “1 euro de dèficit de l’Estat és un 1 euro de superàvit del sector privat”. També es va mostrar molt crític amb la implantació de l’euro i cità el llibre de W. Mitchell, La distopía del euro. Segons el ponent, “l’euro és l’eina neoliberal per excel·lència”.
Finalment Carretero desvetllà una de les incògnites més curioses del matí en el sentit que explicà que haver fixat el sostre de dèficit en el 3% i no en un altre número tenia a veure “amb la Santíssima Trinitat”; cosa que es va decidir en menys d’una hora i sense cap reflexió teòrica a nivell econòmic. I que l’objectiu ocult dels neoliberals és “reduir la despesa pública i, per tant, la mida i la presència del sector públic” amb la intenció de fer-lo cada vegada més insignificant i d’aquesta manera afavorir el sector privat. També aquests límits de dèficit i deute totalment arbitraris serveixen per a deixar via lliure i afavorir la banca a l’hora de crear doblers amb el risc que això suposa per la via de l’endeutament. És sospitós que, si són els bancs privats que creen doblers quan donen préstecs, ningú diu ni escriu res que això crea inflació. En canvi, es demonitza la creació de doblers per part de l’Estat.
Davant aquest desastre, els postulats de la Teoria Monetària Moderna van en la direcció de sortir d’aquesta dinàmica perversa i donar una visió del tot diferent a l’economia, posant el focus en la prosperitat de la majoria.
Resistència pacífica a l’escola. Intervenció en problemes de comportament
Els problemes de comportament en el context escolar són una de les dificultats que els professionals de l’educació han d’afrontar sovint en la seva tasca educativa. Evitar que determinades conductes interfereixin la dinàmica de classe, vetllar per valors educatius com el respecte als altres o procurar un aprenentatge en la resolució de conflictes són reptes habituals en la seva feina diària.
La convivència en els centres pot abordar-se des de moltes perspectives diferents i els equips educatius estan familiaritzats amb diverses eines, com els formats de mediació o les pràctiques restauratives. Aquests recursos miren de potenciar actituds empàtiques, acords, normes compartides i una posició el més assertiva possible en la resolució de conflictes.
El mètode de la resistència pacífica és perfectament compatible amb totes aquestes mesures, però posa el seu punt de mira en la posició dels educadors davant els problemes de comportament. Una posició ferma i clarament pacífica davant d’aquests. L’abstenció de respostes violentes per part dels educadors és la clau del sistema. Entenem per resposta violenta qualsevol actitud que inclogui reaccions no només físiques. Una comunicació no violenta és, sobretot, la base del sistema.
Des d’un punt de vista sociopolític la resistència pacífica és una tàctica de protesta relacionada amb la desobediència civil que propugna l’assoliment d’un canvi polític, social i cultural sense necessitat de l’ús de la violència com a arma política. En la feina amb conflictes familiars, com el problema de la violència filioparental, Haim Omer desenvolupa un veritable protocol per al tractament d’aquesta problemàtica, que exposa en el seu llibre fruit de l’experiència amb milers de casos treballats amb el seu equip de Tel Aviv (Resistencia pacífica. Nuevo método de intervención con hijos violentos y autodestructivos. Ed. Morata, 2017). D’aquest treball, tot i que se’n planteja una aplicació des del context familiar i de la llar, se’n pot deduir una adaptació al context educatiu. És evident que hi ha diferències entre ambdós contextos, però ajustar el protocol a aquestes diferències és una tasca factible i profitosa per als equips educatius.
Abans d’entrar a analitzar les passes del protocol, haurem d’aclarir dos conceptes que són imprescindibles per a entendre l’enfocament de la resistència pacífica davant els conflictes: els d’escalada simètrica i complementària. El primer fa referència a la lluita per igualar-se a l’altre en el conflicte; i el segon es dona quan una de les dues parts queda per sobre i l’altra per sota en la posició cap al conflicte. D’aquesta manera, dos alumnes que rivalitzen per liderar el grup-classe i miren de rebatre el comportament de l’altre amb una resposta cada cop més intensa entren en escalada simètrica. I si un dels dos intimida i l’altre cedeix i facilita per por, entren en escalada complementària. No cal dir que aquests exemples es poden donar també en relacions mestres-alumnes, mestres-mestres, família-escola, etc.
Com a recomanacions haurem de tenir present que serà millor triar un moment tranquil per a dur a terme l’anunci, i evitar fer-lo després d’un conflicte
Dit això, a continuació mirarem d’exposar les passes del protocol que podem considerar de major utilitat per a l’aplicació des de l’escola amb la seva corresponent adaptació. Les passes formen part d’un pla, d’una estratègia i, per tant, cap d’elles de manera aïllada no té per què produir un efecte ràpid i directe, sinó que el conjunt de les diverses actuacions produirà un resultat a mitjà o llarg termini, que podrà ser considerat positiu i consolidat com a resultat d’un procés de canvi:
L’anunci: tot i que el protocol de resistència pacífica implica una estratègia, aquesta no ha de ser cap secret per a la persona damunt la qual s’aplica, ben al contrari. La primera passa consisteix a anunciar explícitament que es farà un canvi en la resposta dels professionals de l’educació envers els comportaments de l’alumne/a que suposin un problema. Aquest anunci ha de ser precisament això: un anunci i en cap cas una amenaça ni un conjunt d’advertiments o retrets cap al comportament del receptor. Anunciam un canvi en l’actitud d’aquests professionals i no de l’alumne/a que presenti el problema i sigui objecte de la intervenció. De l’experiència en la col·laboració amb els centres educatius amb aquest protocol, hem extret un format d’anunci que ha resultat útil per a aquesta finalitat. Podria ser un plantejament com: “Aquest comportament ens fa patir a tots. No podem ni volem seguir així. Farem tot el que puguem per canviar les coses, llevat d’agredir físicament o verbalment. Amb aquesta finalitat, hem decidit el següent: Estarem sempre al teu costat. Recorrerem a altres mestres, als teus familiars, amics i els direm clarament el que passa, i els demanarem ajuda i suport. Ens oposarem decididament a aquestes conductes. No tenim cap intenció de castigar-te ni controlar-te. Aquest missatge no és una amenaça, sinó l’expressió del fet que volem fer la nostra feina com a mestres i fer possible que convisquem en pau en aquesta escola”.
Com a recomanacions haurem de tenir present que serà millor triar un moment tranquil per a dur a terme l’anunci, i evitar fer-lo després d’un conflicte. Serà més apropiat que el dugui a terme un dels educadors de l’equip amb un rol tolerant i que haurà d’estar acompanyat dels professionals significatius per al nin/a. En cas de risc de violència, podem ampliar les persones presents en l’anunci i serà força important una actitud de mutisme davant les provocacions que el receptor pugui presentar. D’aquesta manera, hem fet la primera passa de l’estratègia. És només una primera passa, però és més que una xerrada qualsevol. De fet, ha de ser diferent de les anteriors i la diferència rau en la total abstenció d’un to d’amenaça, avís de càstig o qualsevol posició de rebuig. A partir d’aquí, i com es veu en l’exemple, toca començar amb el canvi d’actitud que, efectivament, s’inicia amb una modificació de les respostes dels educadors cap als problemes de comportament que presenti l’alumne. Ens hem compromès de forma explícita: “farem tot el que puguem llevat d’agredir-te físicament o verbalment”. I per tant haurem de tenir un pla per a poder complir aquest compromís.
No caure en provocacions. El principi de la reacció posposada: Aquest serà el primer principi per començar a dur a la pràctica el nostre pla. Si els educadors perden el control sobre el nin/a, aquest tendrà més via lliure per a actuar. Entrar en escalades li facilita seguir amb el mateix comportament. Sovint, parlar en excés prové de la impotència i, conseqüentment, condueix a l’escalada. L’objectiu de la reacció posposada serà no caure en la provocació, evitar enfrontaments, discussions, amenaces, etc. Una consigna del tipus: “no m’agrada com estàs xerrant, el teu comportament, etc. Ara pensaré sobre com ho resolem i, després, en xerrarem” . Callar sense sotmetre’s millor que un sermó i ajornar la discussió pot representar un temps valuós per a asserenar-se, poder aclarir el conflicte i trobar solucions, i evitar la imminent escalada simètrica. Poques vegades, el receptor aprendrà que el vostre silenci no és la seva victòria. Passat el temps necessari, sempre s’haurà de treballar amb el problema que hagi originat el conflicte per a cercar-hi solucions.
L’asseguda: Dins el procés de canvi que mira de promoure el nostre pla, probablement tendrem moments que els problemes de comportament es tornaran a deixar veure. No extingirem qualsevol conflicte des del primer moment i, per això, haurem d’estar preparats per a reaccionar davant d’aquests. L’asseguda serà un pas del protocol que reservarem per l’ocasió d’un conflicte greu amb els altres alumnes o el professorat. Una falta de respecte greu, una agressió o qualsevol problema que comprometi la convivència en el centre podrà ser l’objecte d’intervenció de l’asseguda. Serà recomanable triar un moment tranquil per a l’alumne i l’equip i, per tant, evitarem fer-la immediatament després de l’enfrontament. En els centres educatius, un moment còmode per a fer l’asseguda podrà ser l’hora del pati. La podran realitzar els professionals de l’equip més implicats en el procés de canvi i procedirem de la següent manera: demanarem a l’alumne que quedi a l’aula, tancarem la porta i l’equip hi seurà davant per a impedir-ne la sortida, dient: “No estam disposats a seguir aguantant aquest comportament (concretau la conducta inacceptable). Som aquí per a buscar la manera de solucionar el problema. Ens quedarem asseguts i esperarem fins que proposis una solució”. Després, romandrem asseguts i esperarem resposta. Si fa una proposta, la considerarem positivament per poc que sigui possible. No respondrem a acusacions ni a exigències. Com a màxim donarem resposta a solucions inacceptables amb un “aquesta no és una solució, cerca’n una altra”. L’únic objectiu no serà arribar a una solució concreta sinó, per sobre de tot, transmetre un missatge de presència de l’equip. Si no proposa res, en el temps de l’asseguda sortirem i, sense amenaçar, direm: “seguirem cercant una solució”.
Guardar el secret suposa impedir ajudes. Rompre’l sovint és la primera passa per a aturar la violència
Acabar amb el secret: Recollir suports, mediadors i l’opinió pública: si bé és cert que en el context escolar els problemes de comportament no acostumen a gaudir del secret que sovint els amaga dins el context familiar, sempre hi ha professionals i companys del centre i, a vegades les famílies de l’alumne, que no estan assabentats de la gravetat dels fets i dels conflictes que s’originen. Guardar el secret suposa impedir ajudes. Rompre’l sovint és la primera passa per a aturar la violència. Els companys i professionals que els pateixen directament poden beneficiar-se de la confirmació i els ànims de la resta. Sotmetre el problema a l’opinió pública pot oferir ajuda pràctica i possibilitats de mediació. Amb aquestes premisses, farem una llista d’unes deu persones que no estan assabentades de la totalitat del problema o que l’alumne no té constància que ho estan. Persones que l’han de conèixer i tenir-hi cert vincle. Els explicarem detalls de la situació i els demanarem que, d’un en un, facin saber a l’alumne que ara sí n’estan assabentats. El missatge ha de ser molt clar: “sé que tens aquest comportament i has de saber que, per allò que calgui, estic aquí per ajudar a resoldre la situació”. En cap cas es donarà el missatge en to d’amenaça, alliçonador, sermonejant, ni cap actitud que convidi a l’escalada. Simplement “sé el que passa i estic aquí per a ajudar-te”. Les persones adequades per a formar part d’aquesta xarxa poden ser, òbviament, els familiars, altres professionals de l’educació i fins i tot qualque company de classe o del centre. Sempre triarem persones amb les quals l’alumne hi tingui un bon vincle i que es comprometin a abstenir-se d’actuar de qualsevol altra forma que pugui suposar una humiliació per l’alumne.
Els gestos de reconciliació: És possible mostrar afecte alhora que s’aplica la resistència pacífica. Per tant, declaracions verbals o escrites que expressin estima i respecte per l’alumne, el seu talent i qualitats, podran ser una passa més del nostre pla. De fet, demostrar un desig de reconciliació afavorirà el procés. Petits obsequis, permetre gaudir d’activitats que li agradin especialment o proposar fer quelcom plegats ajudarà a esvair la simetria del conflicte. Un gest especial de reconciliació també serà demanar disculpes per les reaccions inapropiades en el passat sense exigir el mateix gest.
Amb aquestes cinc passes haurem posat en marxa una estratègia potent per al canvi en un problema de comportament. L’actitud de resistència pacífica és força incòmoda per a qui la rep. Però aquesta incomoditat no desperta la ràbia habitual dels conflictes simètrics i convida o, fins i tot, obliga a un canvi d’actitud. Posar en marxa el pla suposa energia i recursos però, com ens diuen els equips: més feina duen els problemes i conflictes que ens fan dur-lo a terme.