Articles relacionats
Salvar Salvà
Maria Antònia Salvà va néixer a Palma —i no pas a Llucmajor, com ha dit algun estudiós— l’any 1869. Ho feia just enfront de la casa on, en el segle XVIII, havia nascut un altre nom il·lustre de les lletres mallorquines, Josep de Togores i Sanglada, el comte d’Aiamans. La seva infantesa plàcida transcorregué entre Llucmajor i Ciutat. Finalitzà la seva dilatada existència a la possessió de s’Allapassa, a la marina de Llucmajor, l’any 1958. Era la filla petita de Francesc Salvà, misser i propietari rural, conreador de poesia en castellà, amic de Costa i Llobera i lector de Verdaguer. Salvà tingué l’autor de Pollença com a mentor i era capaç de recitar Canigó de memòria! En aquest mestratge, cal afegir-hi l’amistat amb Josep Carner —que se sentia un mallorquí de Catalunya—, i abans la de Miquel Ferrà, que li presentà Carner. Amb tots dos, s’hi cartejà sovint. De Salvà amb Ferrà, se’n conserva una correspondència copiosa mantinguda al llarg de quatre dècades i considerada d’excepcional interès per a la biografia humana i literària d’ambdós1 Gayà Sitjar, Miquel. Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 42), 1998, 336 pp., i del mateix autor, Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 43), 2006, 456 pp . Però cal tenir en compte que, en general, el seu extensíssim epistolari ha estat publicat només molt parcialment.
El 1907 va fer amb Costa i altres intel·lectuals illencs un viatge en què visitaren Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Es reflectiria als versos del cicle Camí d’Orient, inclosos en els seus dos primers poemaris publicats. Fou Costa qui recomanà la publicació de la seva primera composició, Orfanesa (1893), dins la revista La Tradició Catalana, que suposà l’inici d’una intensa col·laboració amb revistes mallorquines i del Principat com Catalunya, Migjorn, Almanac de les Lletres, La Nova Revista o La Nostra Terra. S’endugué la Palma d’Or als Jocs Florals de Barcelona del 1897 i una distinció en el Certamen de Fires i Festes de Palma arran de L’estiu i Joc de nins l’any 1903. El 1904 li foren premiats als Jocs Florals de Palma els poemes Del Pla i Primavera i l’any 1910 hi obtingué l’Englantina d’or amb L’aigüera, Casa pagesa i Flabiol de pastor, i Les cançons de sor Tomasseta la Viola d’or als Jocs Florals del Círcol Catòlic de Badalona el 1916.
Els temes que predominen dins la seva obra són la naturalesa i la influència de la literatura popular
L’any 1910 veu la llum a Palma el seu primer poemari, Poesies, prologat per Costa. Carner s’oferí a fer el preàmbul al seu segon volum de poemes: Espigues en flor (1926). La crítica saludaria anys a venir amb molts bons ulls l’aparició d’El retorn (1934), que és l’altre gran llibre de la poetessa. Dotze anys més tard, perquè fins al 1944 no foren autoritzades per la censura les obres en català, Salvà lliurà el manuscrit que passà a la història de la literatura sota el nom de Llepolies i joguines. El seguiren Cel d’horabaixa (1948) i el darrer aplec de versos: Lluneta de pagès (1952). A part, disposam de les memòries biogràfiques Entre el record i l’enyorança (1955). Pòstumament aparegué el Viatge a Orient (1907),2Salvà, Maria Antònia. Viatge a Orient. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Marian Aguiló, 25), 1998, 121 pp. un interessant relat d’aquell itinerari a què al·ludíem més amunt.
La seva excel·lent tasca com a traductora restà plasmada en la versió que enllestí de Mireia (1917) de Mistral per una comanda de l’Institut d’Estudis Catalans. D’aquest autor, també traduí Les illes d’or (1910) i Poesies (1928). D’altra banda, destaca també la traducció que va dur a terme d’Els promesos (1923-1924) d’Alessandro Manzoni reeditat, anys a venir, amb una qüestionada revisió de Francesc Vallverdú.3 Manzoni, Alessandro. Els promesos. Traducció de Maria Antònia Salvà, revisada per Francesc Vallverdú. Barcelona: Edicions 62 (Les Millors Obres de la Literatura Universal, 3), 1981, 528 pp. Assenyalar, finalment, Les geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Dins les ruïnes d’Empúries (1918) d’Andrée Bruguière de Gorgot i Poemes de Santa Teresa de l’infant Jesús (1945). Deixà inèdites altres versions de Petrarca, Manzoni i Pascoli.
Els temes que predominen dins la seva obra són la naturalesa i la influència de la literatura popular. De vegades, Salvà gira l’esguard cap enrere i retorna a la infantesa en composicions com «El pi ver». A dona Maria Antònia no se li coneixen afers sentimentals, de manera que la seva poesia expressa les petites vivències d’una senyoreta de la fi del segle XIX, sensible i «sense biografia» aparent que mena la pacífica existència d’una terratinent bondadosa i lletraferida. A part d’«El pi ver», comptam amb «D’un cactus» o «Poema de l’Allapassa» entre les seves composicions més celebrades. Josep Maria Llompart defensà que no podia ser casualitat «que la més alta figura de l’Escola Mallorquina hagi estat una dona» 4 Llompart, Josep Maria. La literatura moderna a les Balears. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 2), 1964, 243 pp., p. 134. .
A l’hora d’inserir-la dins el mainstream de la literatura catalana, a Salvà se la ubica dins el corrent de l’Escola Mallorquina. En sentit ampli, podríem parlar d’Escola Mallorquina des de les veus romàntiques que Sanchis Guarner aplegà a l’antologia d’Els poetes romàntics de Mallorca (Marià Aguiló, Tomàs Forteza, Jeroni Rosselló, Mateu Obrador…) fins a la generació dels poetes de la Guerra (com ara Miquel Dolç —tot excloent-ne Rosselló-Pòrcel). En sentit estricte, emperò, s’acostumen a distingir dues tendències: la que, bo i desentenent-se de la lírica romàntica, considera Costa i Llobera i Joan Alcover com a mestres de l’Escola i la redueix a dues úniques generacions, i la minoritària dels qui parlen de tres generacions i reserven la primera per a Costa i Alcover. Després dels mestres, la segona generació vindria constituïda per Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà i Llorenç Riber, i quant a la tercera, retinguem els noms de Joan Pons i Marquès, Guillem Colom i Miquel Forteza. Val a dir, d’altra banda, que les més modernes prescindirien ras i curt de l’etiqueta Escola Mallorquina i ho recol·locarien tot dins el magma noucentista comú.
Catòlica convençuda, s’espantà de la reacció antireligiosa durant la República i acollí amb entusiasme l’alçament militar, tot i lamentar-se de la persecució de la llengua
Parlar d’Escola Mallorquina no fa cap sentit fora de l’illa i, mentre aquí s’esdevenia, al Principat triomfava el Modernisme en temps de Costa i Alcover, i el Noucentisme durant l’època de les dues generacions dels lírics de l’Escola estricta. La data d’inici del Noucentisme se situa l’any 1911, però el 1906 es considera clau amb l’aparició de clàssics com Horacianes de Costa o Els fruits saborosos de Carner. També s’hi funda la revista Migjorn, òrgan d’expressió d’aquesta primera —o segona— generació de l’Escola i en què també participaren els tres grans poetes noucentistes catalans (Carner, Guerau de Liost i Josep Maria López-Picó) i que va ser fundada i dirigida per un aleshores joveníssim Miquel Ferrà. També la dirigí Llorenç Riber. El rol que exerciria Migjorn (1906-1907) el reemplaçaria durant l’aparició de la segona —o tercera— generació la revista La Nostra Terra (1928-1936)5La Nostra Terra 1928-1936 (edició facsímil). 5 volums. Pollença: El Gall Editor, 2009. . Del tercer número ençà, el seu director fou Antoni Salvà, soci de l’Associació per la Cultura de Mallorca, participant en l’elaboració del Projecte d’Autonomia per a Mallorca i Eivissa, signant de la Resposta al Missatge dels Catalans i germà de la nostra escriptora.
El 1918, dona Maria Antònia rebé un homenatge de Nostra Parla a l’hotel Victòria de Palma en un acte presidit per Joan Alcover i el setmanari nacionalista La Veu de Mallorca, que li dedicà un número especial amb composicions de Guerau de Liost, Sagarra, Català, Gaziel, Costa, Alomar o Riber. Fou proclamada filla il·lustre de l’Ajuntament de Llucmajor, tot i que en rebutjà el nomenament. Al cap de dos anys del seu decés, el 1960 hi tornaria a ser proclamada i l’Ajuntament li dedicaria el monument de S’Espigolera. També és filla il·lustre de Ciutat del 1962 ençà.
Catòlica convençuda, s’espantà de la reacció antireligiosa durant la República i acollí amb entusiasme l’alçament militar, tot i lamentar-se de la persecució de la llengua. Ella, que també havia signat la Resposta, mirava d’explicar-la com una mena de càstig col·lectiu envers els catalanoparlants. I fins i tot escriví un controvertit poema, El meu «Copeo», que és un crit d’encoratjament al «General de l’Espanya una», ço és, Franco; però és una breu composició de to humorístic i ús familiar6 assot i Muntaner, Josep. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, 14), 1978, 289 pp., p. 160, i del mateix autor, editorial i col·lecció, Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, 1992, 345 pp, p. 41. .
No m’hauria entretingut a afegir aquest darrer paràgraf —i de títol, per ventura, n’hauria triat un altre— si no fos perquè els primers dies d’enguany vaig veure un reportatge al telenotícies de tv3 en què hom posava l’accent sobre un arbre que no ens hauria d’impedir veure el bosc d’una de les aportacions més cabdals de les lletres mallorquines al gruix de la literatura catalana. El suport enfervorit de Salvà al règim franquista és una condició que necessàriament hem d’enquadrar en una època de què tampoc resulten exclosos altres noms il·lustres com Llorenç Riber o, a l’altra banda de la mar, el felanitxer Joan Estelrich o Josep Pla —i, almanco els mallorquins, tampoc gaudien de gaires alternatives pus. O caixa o faixa. O servir al Règim o morir en l’intent. I és, en darrer extrem, en llur obra en el que ens hauríem de centrar a valorar i estudiar.
[1] Gayà Sitjar, Miquel. Epistolari de Miquel Ferrà a Maria Antònia Salvà. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 42), 1998, 336 pp., i del mateix autor, Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 43), 2006, 456 pp.
[2] Salvà, Maria Antònia. Viatge a Orient. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Marian Aguiló, 25), 1998, 121 pp.
[3] Manzoni, Alessandro. Els promesos. Traducció de Maria Antònia Salvà, revisada per Francesc Vallverdú. Barcelona: Edicions 62 (Les Millors Obres de la Literatura Universal, 3), 1981, 528 pp.
[4] Llompart, Josep Maria. La literatura moderna a les Balears. Palma: Editorial Moll (Els Treballs i els Dies, 2), 1964, 243 pp., p. 134.
[5] La Nostra Terra 1928-1936 (edició facsímil). 5 volums. Pollença: El Gall Editor, 2009.
[6] Massot i Muntaner, Josep. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Serra d’Or, 14), 1978, 289 pp., p. 160, i del mateix autor, editorial i col·lecció, Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, 1992, 345 pp, p. 41.
L’IES Son Ferrer, un institut que coeduca
La Llei 11/2016 d’Igualtat de dones i homes indica en el capítol dedicat a l’educació que l’Administració educativa ha de garantir que, a tots els centres educatius, hi hagi una persona responsable de la coeducació, encarregada d’impulsar la igualtat de gènere i que faciliti un millor coneixement dels obstacles i les discriminacions que dificultin la plena igualtat entre homes i dones. L’IES Son Ferrer no va esperar a l’aparició d’aquesta llei ni a l’obligatorietat que aquesta suposa en el treball en coeducació. Ja fa molts d’anys que treballam per una educació en igualtat. Abans de l’aparició de la responsable en coeducació, la Comissió de Convivència de l’institut ja dedicava molts d’esforços en aquest sentit. Per tant, partim d’una feina que s’ha anat consolidant i que, a hores d’ara, realitzam conjuntament i de forma indissoluble les comissions de Convivència i de Coeducació.
Com hem dit, la feina en coeducació es remunta a un grapat d’anys enrere, moment en què es va començar a teixir la xarxa de treball entre alumnat, professorat i altres membres de la comunitat educativa, que tants bons resultats ha donat. La tasca que s’ha realitzat ha convertit el nostre alumnat en agents difusors de la igualtat dins i fora del centre. Enguany comptam amb aproximadament 100 membres de la comunitat educativa que formen part activa de la Comissió de Convivència i Coeducació. Vist això, ens atrevim a dir que una gran part de la comunitat educativa del nostre institut treballa per la coeducació. Això ens fa venir al cap les paraules de na Marina Subirats parlant del feminisme quan afirma: “Més val cent persones fent una passa, que una de sola fent-ne cent”.
Si hem de parlar de la nostra forma de treballar, direm que tractam temes concrets al llarg de cada curs escolar. La invisibilització de la dona, els micromasclismes, el llenguatge inclusiu, la diversitat sexual i l’educació afectivosexual han estat els eixos que hem treballat durant els darrers cursos. Per a poder desenvolupar aquesta tasca, involucram tot el claustre. Així, per exemple, a l’hora de treballar els micromasclismes, hi varen col·laborar tots els departaments. I de quina manera? Doncs cada setmana un departament havia de posar un vídeo de curta durada a cadascun dels grups on feia classe. Aquests vídeos posaven de manifest els micromasclimes que ens envolten en el nostre dia a dia sense que en siguem conscients. Els departaments varen haver de fer aquesta activitat dos pics al llarg del curs; en canvi, l’alumnat va rebre un vídeo setmanalment, amb la qual cosa s’hi va poder treballar amb profunditat i no només de forma puntual.
La feina en coeducació es remunta a un grapat d’anys enrere, moment en que es va començar a teixir la xarxa de treball entre alumnat, professorat
El llenguatge inclusiu també ha estat un dels temes a tractar. Una subcomissió de la Comissió de Convivència revisava el llenguatge present a les circulars enviades a les famílies, els correus interns o la retolació del centre. Seguint les indicacions de la Universitat de les Illes Balears, es varen donar una sèrie de recomanacions que es feren arribar a tot el claustre tot aprofitant les reunions de departament. A més a més, aquesta mateixa subcomissió es va encarregar de revisar els llibres de text per a localitzar l’ús sexista del llenguatge o de les imatges que hi apareixen.
Aquest curs 2019-2020 ens hem centrat en la realització d’activitats relacionades amb l’educació afectivosexual. D’una banda, comptam amb els tallers que ens ofereix l’Ajuntament de Calvià i, per l’altra, els diferents departaments també són els encarregats de fer una activitat trimestral sobre aquest tema. És la Comissió de Convivència i Coeducació qui ha seleccionat les activitats a partir de material com el de l’Ajuntament de Mataró. La prevenció de conductes discriminatòries, les noves masculinitats, la diversitat afectivosexual i de gènere, la igualtat de gènere, els mites de l’amor romàntic… són diferents temes que es tractaran dins l’àmbit de l’educació afectivosexual.
És evident, per tot el que acabam d’exposar, que el claustre de l’IES Son Ferrer coeduca gràcies a les activitats preparades des de les comissions de Convivència i Coeducació. Per tenir aquesta capacitat ha estat necessària una formació continuada que segueix en el curs actual. Ja el 2016 vàrem fer el curs “El personal docent com a agent en coeducació”. Però va ser l’any 2017 amb el curs “Cap a la coeducació en els centres educatius” -del qual ara en feim la segona part-, quan l’IES Son Ferrer es va donar a conèixer com un dels centres pioners en coeducació a les Balears, la qual cosa va fer que se’ns demanàs que participàssim en la formació d’altres docents compartint la nostra experiència. El 2018 la nostra formació es va basar en la creació d’un pati inclusiu i coeducatiu. També l’any passat vàrem participar en el programa Erasmus+ Conflict management in European schools amb socis de Finlàndia, Hongria, Itàlia i Eslovènia, país en el qual alumnat de la Comissió de Convivència va exposar la seva feina en coeducació.
I és que de fet, el paper actiu en coeducació no és només tasca del professorat de la Comissió de Convivència i Coeducació. L’alumnat que forma aquesta Comissió rep formació a partir de múltiples activitats i tallers i, així, es converteix en formador d’altres alumnes. El seu protagonisme en qualsevol acte i formació és absolut.
L’activitat que potser més ens ha marcat va ser la del “Nom a les cadires”, realitzada el curs 2017-2018
Si passam a parlar de les activitats que feim a Son Ferrer, volem diferenciar aquelles amb les quals coeducam i que es realitzen al llarg del curs d’aquelles amb les quals conscienciam i que es desenvolupen de forma puntual en una data assenyalada. Com deim, coeducam a partir d’activitats que es desenvolupen al llarg del temps. Per no convertir aquesta exposició en una simple llista d’activitats, en farem una selecció. Entre aquestes volem destacar la més antiga i que, malgrat això, no ha perdut la seva força per a entendre la magnitud de la violència masclista. Quan hi ha un assassinat per violència de gènere, sona un timbre a les 12.30 hores que dona inici al “Minut de silenci”. Durant aquest temps, que no coincideix amb cap canvi de classe, s’aturen totes les activitats i durant un minut retem un homenatge a la víctima. El silenci que es produeix a l’institut és esfereïdor. També per a prendre consciència d’aquesta xacra cada any inauguram un comptador que indica el nombre de víctimes de la violència masclista des de principi de curs. Aquest comptador varia cada any. Enguany és una silueta projectada al terra del hall que té al bell mig la xifra de víctimes des del mes de setembre, 26 en el moment en què s’escriuen aquestes línies. Vàrem decidir anar variant el comptador per a evitar que l’alumnat s’hi acostumàs i, per aquest motiu, perdés la seva finalitat que sempre és prendre consciència de les enormes proporcions d’aquesta violència cap a les dones. Una altra activitat, senzilla de realitzar però que dona molt bons resultats per aconseguir la humanització de les víctimes, és la “Ressenya al suro”. Aquesta ressenya fa referència a un aspecte de la vida de la víctima amb el qual se li dona una dimensió més humana que va molt més enllà de ser només una xifra.
L’activitat que potser més ens ha marcat va ser la del “Nom a les cadires”, realitzada el curs 2017-2018. Va consistir en posar al respatller d’una cadira de cada aula el nom de cada víctima, la seva edat i la data de la seva mort. L’alumnat va veure créixer el nombre de cadires que tenien un nom a mesura que passava el curs. Amb aquestes cadires es va celebrar un emotiu acte dia 25 de novembre d’aquell curs.
I és que, a més de coeducar en el dia dia escolar, a Son Ferrer també conscienciam amb la commemoració de dates puntuals com el 23 de setembre, Dia Internacional contra el tràfic de dones; 15 d’octubre, Dia de les escriptores; 11 de febrer, Dia de les dones científiques; 23 d’abril, Dia del llibre; i, sobretot, els dies 25 de novembre i el 8 de març.
I enllaçant amb una data tan important dins la coeducació com és el 25 de novembre, hem d’esmentar l’acte que vàrem realitzar el 2018, en què l’alumnat de convivència va representar “L’espiral contra la violència masclista” mentre recordava, com feim cada any, el nom de cadascuna de les dones assassinades al llarg de l’any.
Una altra data importantíssima dins el calendari feminista és el 8 de març. Fa dos cursos vàrem donar protagonisme a les dones invisibilitzades al llarg de la història amb una sèrie de monòlegs que sota el títol de “Que el nostre nom no s’esborri de la història” ens varen donar a conèixer dones oblidades com Hipàtia, la Reina de Mallorques, Sta. Teresa de Jesús, Víctor Català, Ada Bayron, Jane Goodall, Margarita Salas… Dones importantíssimes del món de les lletres i de les ciències sense les quals el món que coneixem no seria el mateix. Un tast d’aquests monòlegs va ser la cloenda de la manifestació que va tenir lloc a Palma dia 8 de març, Dia de la Dona.
Fent un resum sobre el nostre darrer 8 de març, dir que, emmarcant les activitats dins la recerca de referents femenins, convidàrem la futbolista mallorquina de talla internacional, Cata Coll, a celebrar aquesta dia amb nosaltres. Ella es va desplaçar fins a Son Ferrer per a compartir les seves experiències dins un món tan masculinitzat com és el del futbol. Després de contar-nos les seves vivències, l’alumnat va disputar un partidet de futbet amb na Cata Coll com una jugadora més. No podem acabar de parlar d’aquest acte sense recordar que es va donar inici a aquest partit amb la haka feminista, que tant ressò mediàtic va tenir, i que també es va executar a la cloenda de la manifestació que el 8 de març de 2019 va tenir lloc a Palma.
Performance de presentació de l’IES Son Ferrer
“Això no és un joc de nines”
Per acabar, no podem oblidar que l’IES Son Ferrer ha format part activa en totes les assemblees i actes organitzats pel moviment Feminisme a l’escola, d’ençà de la seva constitució ara fa tres cursos. És per això que dia 25 de novembre la performance “Això no és un joc de nines”, realitzada per alumnat de l’IES Son Ferrer, va ser la peça amb la qual es va inaugurar l’exposició fotogràfica itinerant, elaborada per més de 80 centres educatius i organitzada des de Feminisme a l’escola, per a denunciar els diferents tipus de violències masclistes que pateixen les dones: la prostitució, la mutilació genital, el matrimoni infantil, les granges de dones embarassades i, per damunt de totes elles, l’assassinat.
I ara, a les portes d’un nou 8 de març, no deixam de treballar per una escola inclusiva, oberta, tolerant i respectuosa amb la diversitat, que eduqui i formi des de la perspectiva de gènere perquè estam segures que la coeducació és la clau. La coeducació és necessària i imprescindible. Ara més que mai.
Xisca Fornés i Cati Vanrell són coordinadores de la Comissió de Convivència de l’IES Son Ferrer