Articles relacionats
Presentació del calendari 2020: Temps de dones, dones en el temps
Presentació del calendari 2020 ‘Temps de dones, dones en el temps’
El divendres 24 de gener va tenir lloc la presentació del Calendari 2020 de l’STEI Intersindical, Temps de dones, dones en el temps, i fou tot un èxit. Es va celebrar a Palma, a Rata Corner i, atès que està dedicat a les dones músiques, es va poder gaudir de les actuacions del Cor de Dones Codàlia, que impregnà l’espai d’una aura màgica; Marga Rotger, que ha cantat cançons d’empoderament i sororitat de les dones com el seu (juntament amb Joana Abrines) “Som Tantíssimes”; el duet de violoncel·listes Rosa Cardona i Fuensanta Martínez, amb una actuació magistral, i la cirereta del pastís: Miquela Lladó, acompanyada de Jordi Tugores a la guitarra, varen interpretar poemes musicats de dues grans poetes, Maria Antònia Salvà i Maria Mercè Marçal, gran referent feminista tres voltes rebel.
Aquest calendari, realitzat per l’Organización de Mujeres de la Confederació Intersindical, fa un repàs de les músiques de l’Antiguitat, amb Safo de Lesbos, passant per les esclaves cantaires d’al-Àndalus, dones músiques que varen ser les principals contribuents i conductores de la transmissió de les arts durant l’edat d’or de l’Islam a la Península Ibèrica. A l’edat mitjana, amb les trobairitz, desconegudes durant segles.
Al Renaixement, el “Concerto delle done (o delle dame)”, grup professional de cantants femenines. I M. Anna Mozart, música destacada del classicisme que va abandonar la carrera musical per a dedicar-se a ser una abnegada mare i esposa. I, finalment, a partir del mes de juny, presenta les músiques de l’època actual: Giselle Ben Dor, Wendi Carlos, Concha Buika, Pinar Toprak…
Les fantàstiques il·lustracions han estat realitzades per Cristina Nogales Aranda, que ha imprès el seu caràcter personal a les diferents imatges: Maria Anna Mozart representada tocant el piano amb les mans fermades pels cordons de la seva cotilla; Cindy Lauper i la frase de la seva cançó en versió feminista “Girls just wanna have fundamental rights”, etc.
Una altra característica del calendari és que substitueix les efemèrides habituals per cites referents a dones o esdeveniments relacionats amb les lluites feministes. Al final, inclou una proposta d’activitats per cadascun dels mesos de l’any i per cadascun dels nivells educatius des de primer cicle d’infantil fins a batxillerat i persones adultes.
Presentació també a Manacor
L’acte de presentació a la capital del Llevant va ser el dissabte dia 25 de gener. L’encarregada de donar inici a l’acte va ser Sandra Serra, responsable de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical, que comentà que a altres territoris de l’Estat espanyol es feien presentacions d’aquest calendari didàctic i coeducatiu de manera conjunta: “Un calendari que es fa des de l’any 2005 amb la intenció de visibilitzar les dones i que, a partir del 2006, va introduir les programacions didàctiques”.
Serra insistí en el fet que “el dia a dia de les dones no és fàcil” i que les dones que apareixen en el calendari “són referents”; un calendari en el qual la música és la protagonista amb una efemèride per a cada dia de l’any relacionada amb les dones. També comentà que el calendari que edita l’Organización de Mujeres es fa en les distintes llengües de l’Estat i que cada any l’elabora una il·lustradora jove “que hi aporta la seva visió feminista”.
A continuació Bel Llull, de l’STEI Intersindical de Manacor, presentà les tres dones músiques que prendrien part a l’acte de Manacor amb una petita pinzellada de cada una de les artistes: Bàrbara Duran, Francesca Suau i Lidia Pérez, “tres dones músiques amb lletres majúscules”, segons les seves paraules.
La musicòloga i professora de l’IES Mossèn Alcover Bàrbara Duran fou l’encarregada de presentar el calendari i de guiar i introduir totes les actuacions. Agraí a l’STEI Intersindical l’elaboració d’un calendari dedicat a les dones músiques i es queixà del poc reconeixement que tenien les dones artistes “amb menys visibilitat social, amb menys recorregut” que els seus companys homes.
Duran anà resseguint les pàgines del calendari i féu menció de les dones músiques que hi figuraven: des de la poeta Safo i la introducció de l’estrofa sàfica fins a la importància del passat islàmic i de tantes dones que eren “entrenades per cantar i ballar”, o aquelles amb la tasca encomanada de “tocar en la intimitat”. També es referí a les trobairitz o a figures com Maddalena Casulana i el gran patrimoni que s’havia conservat en els convents femenins.
En el seu recorregut per la història de la música, Bàrbara Duran cità la gran figura d’Elisabeth Jacquet de la Guerre i, ja dins el classicisme, destacà la gran vàlua de dues músiques com Anna Mozart o Fanny Mendelssohn, germanes de dos músics que havien tapat del tot el gran mèrit d’aquestes dues dones. També esmentà Clara Schumann i els seus grans esforços per mantenir la família i, entrats en el segle XX, la gran tasca de Rosa García Ascot.
Les intervencions de Bàrbara Duran s’anaven alternant amb diferents peces de música, com la interpretació d’un motet o un poema d’Antoni Vidal Ferrando, “No tenc secrets per a tu”, musicat per Francesca Suau que interpretà Lidia Pérez. Fins i tot va fer cantar als assistents un “Al·leluia”, d’una cançó del cicle de la Pasqua relacionada amb el tema de “Deixem lo dol”.
Bàrbara Duran va cloure una intervenció magistral, que se’ns va fer molt curta, amb una queixa referida al contingut del calendari de l’STEI Intersindical: “hi falten les dones glosadores!”. I per això, les tres dones músiques posaren punt i final a l’acte amb una glosa que va interpretar cada una d’elles. Són aquestes:
En aquesta gran ciutat
On treballam de valent,
El primer dels sindicats
Fou de les dones perleres.
L’art també té nom de dones
L’STEI enguany s’ha lluït,
Les compositores bones
Al calendari han sortit.
Sindicat de tots i totes
No vos podeu adormir,
Seguiu defensant amb forces
Drets, llengua i país.
Presentació a altres indrets
En dates recents al tancament de l’edició de la Pissarra, va tenir lloc l’acte de presentació del calendari a Inca el propassat 12 de febrer i dia 12 de març a Eivissa i a Menorca.
Montserrat Nadal, coordinador de Pissarra
Jornada de formació interna a l’STEI Intersindical
El passat 29 de novembre es va fer una sessió interna de formació a l’Escola de Formació en Mitjans Didàctics per a totes les persones permanents de l’STEI Intersindical amb quatre grans eixos temàtics.
El paper de l’STEI Intersindical en l’actual conjuntura
Miquel Gelabert, secretari general de l’STEI Intersindical, començà la seva intervenció dient, d’acord amb les dades de la Conselleria de Treball de 30 de setembre de 2019, que l’STEI Intersindical és la quarta força sindical de les Illes Balears després d’UGT, CCOO i USO; i remarcà el caràcter sociopolític i de classe de la nostra organització, a diferència d’altres sindicats corporatius i de categoria, com es dona en el camp de la sanitat. També es referí a la situació de “privilegis” que la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) de l’any 1985 atorga a les centrals majoritàries de l’Estat espanyol, ja que en el seu article 6.3, per exemple, consagra el “bisindicalisme”.
El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social” i féu esment del gran potencial de creixement de la quarta força sindical de les Illes Balears. Insistí en el caràcter sociopolític del sindicat, ja que la construcció d’un món millor i d’una economia més justa és una tasca social, així com també la incidència en l’entorn de la classe treballadora. Gelabert parlà també de l’espai sindical propi de l’STEI Intersindical: la seva sobirania territorial, com a sindicat autòcton i nacional, de classe, amb autonomia econòmica i en la defensa de la llengua catalana.
El secretari general de l’STEI Intersindical centrà el gruix de la seva intervenció en “l’acció sindical com a eina de transformació social”
Es referí al fet que l’STEI Intersindical representa l’essència del sindicalisme, ja que no ha tingut mai casos de targetes black, ni plans de pensions privats, ni inversions immobiliàries, ni tampoc cap tipus de formació fraudulenta. Com a membres del sindicat, “som activistes socials” digué.
Miquel Gelabert acabà la seva intervenció referint-se al fet que “feim feina per un bé col·lectiu”, però que també “tenim deures”. I plantejà als assistents i a la resta de treballadors aquesta pregunta: “I tu què fas perquè canviïn les coses? No fer res també és una decisió política”. Finalment recordà que tots aquests trets propis de l’STEI Intersindical apareixen recollits en els Estatuts del sindicat així com també a la Ponència d’Acció Sindical aprovada en el darrer Congrés.
Feminitzar el sindicalisme
Sandra Serra, responsable de la Secretaria de la Dona de l’STEI Intersindical, exposà als assistents que, ja l’any 1990, el sindicat va assumir en els Estatuts el terme “feminista” com un dels seus trets propis. Anys després, el 2000, va fer la seva aparició dins l’estructura de l’STEI Intersindical la Secretaria de la Dona, amb Àngels Cardona com a primera secretària.
Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia. Entre aquestes esmentà conceptes com el “sòl farragós”, en el sentit que les dones són les responsables de la cura i de les tasques de la vida familiar; el sostre de vidre, amb els nombrosos prejudicis als quals s’han d’enfrontar les companyes; el “sostre de diamant”, un concepte de caire simbòlic desenvolupat per Amelia Valcárcel. També es referí al fet que “l’home és objecte d’estima”, mentre que “la dona és objecte de desig”; una realitat que minva l’autoestima de les dones.
Serra parlà d’algunes traves a les quals han de fer front les dones en el seu dia a dia
La responsable de la Secretaria de la Dona explicà termes com mansplaining (explicar una cosa, normalment un home, d’una manera paternal o condescendent a una dona); manterrupting (interrupció innecessària del discurs per part d’un home a una dona); manspreading (pràctica d’alguns homes d’asseure’s amb les cames obertes en el transport públic, ocupant l’espai de més d’un seient); l’ús del llenguatge sexista; els micromasclismes i la importància de respectar el temps. En darrer terme, esmentà algunes de les conseqüències de tot plegat sobre la realitat de les dones, com aquestes:
Una bretxa salarial que arriba al 17% en relació amb el sou que reben els homes.
Un índex elevat de precarietat laboral.
L’existència d’algunes professions estereotipades amb una presència molt elevada de dones en sectors com el de la neteja o el de les cures.
La feminització de la pobresa, amb treballs no remunerats que fan les dones, com les tasques domèstiques o les cures, que representa el 41% del PIB.
El cobrament d’unes pensions més baixes per a les dones.
Sandra Serra tancà la seva intervenció explicant la posada en marxa a moltes dependències públiques, empreses i a nombroses entitats dels “Espais lliures de masclisme”.
Reflexions sobre sindicalisme i democràcia: reprendre el sentit social del sindicalisme i la seva incidència
El professor de la UIB i ex-diputat del Parlament de les Illes Balears de Més per Mallorca, David Abril, va ser el protagonista de la tercera ponència del matí. Començà la seva intervenció amb algunes dades relatives a la situació actual de la nostra societat: en primer lloc, la democràcia es troba en un estat crític (en aquest sentit n’hi ha prou en veure l’auge de l’extrema dreta a molts parlaments europeus); en segon terme, una creixent desigualtat social que genera un profund malestar social i, finalment, un sindicats debilitats i, al mateix, temps qüestionats per gran part de l’opinió pública.
Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets
Abril féu un esment de la necessitat d’”ampliar la lupa” i de tenir una visió de conjunt de tota aquesta realitat. En aquest sentit explicà que, amb dades de l’afiliació sindical d’ençà de l’any 2008, s’havia produït un afebliment de la classe treballadora i dels seus drets. Aquest fet, emperò, no va suposar que “amb l’esclat de la crisi la gent s’hagués organitzat més i millor”; més aviat al contrari. Quan cau l’estat del benestar i s’imposa el neoliberalisme, perd força el moviment sindical; com més feble és el sindicalisme, més fàcil és perdre drets, ja que un dels objectius de les oligarquies és debilitar la capacitat de pressió i d’organització de la classe obrera.
El ponent va fer una mica de síntesi de la història del moviment sindical, que podem resumir amb les etapes o fites més destacades, que són les següents:
- Durant la I Revolució Industrial, es produeixen les primeres agrupacions de solidaritat, un fet que també va donar lloc, entre d’altres, al ludisme; això és, la lluita contra les màquines. Situà aquesta primera etapa entre els anys 1870 i 1945. En el cas de l’Estat espanyol, l’aparició dels primers sindicats es va produir l’any 1887. El sindicat UGT es va fundar l’any següent, el 1888.
- Entre el 1945 i el 1970 es produeix la institucionalització de les relacions laborals amb la implantació arreu d’Europa de l’estat del benestar. Com a conseqüència d’aquest fet, els sindicats passen a ser de revolucionaris a reformadors, i alguns adquireixen un caràcter corporatiu. La por que els països capitalistes tenien de la influència del món soviètic i de l’expansió del comunisme va suposar l’establiment de l’estat del benestar a les democràcies europees.
Hi ha un punt d’inflexió en aquesta història del món sindical que coincideix amb l’arribada al poder de dos personatges clau, com són Ronald Reagan a la presidència dels Estats Units i Margaret Thatcher com a primera ministra de la Gran Bretanya. Ells posaran els fonaments del que coneixem com a neoliberalisme. Abril comentà alguns punts forts de la nova etapa que s’encetava amb aquests dos mandataris:
- S’introdueix el concepte de “capitalisme flexible”, un terme que fa referència a un projecte polític i cultural que comença a fer malbé l’estructura dels mecanismes de cohesió social i l’empara dels sectors més desfavorits.
- Es produeix un reajustament polític que té com a objectiu el desmantellament de l’estat del benestar.
- Es comença a parlar de “flexibilitat laboral” amb l’aparició de les primeres reformes laborals.
- Tenen lloc les primeres flexibilitzacions de les organitzacions de les empreses, un fet que dona lloc a la terciarització de l’economia.
- Apareix una nova ideologia: el gerencialisme, que començarà a afectar el sector públic.
- S’imposa una nova cultura amb contravalors individualistes i consumistes amb la creació de noves necessitats que atempten contra la dignitat humana, amb un model econòmic que esdevindrà insostenible, amb la promoció d’un individualisme a ultrança que tomba tot projecte col·lectiu. En aquest darrer sentit, Abril cità una de les frases més cèlebres de Thatcher: “La societat no existeix”.
Aquest estat de coses, ja de per si preocupant, es veurà agreujat amb l’aparició de la crisi que es va donar en el món capitalista a partir de l’any 2008. Amb l’excusa de la crisi, es produirà un augment de la desigualtat, tal com per exemple recull l’Informe FOESSA, amb unes Illes Balears que són la tercera comunitat autònoma de l’Estat amb més persones en risc d’exclusió social, un total de 243.000.
També es donarà un gran augment de la precarietat, amb l’aparició de noves formes de treball com la dels “falsos autònoms” de Glovo, o la recent sentència del Tribunal Constitucional que va donar per bo l’acomiadament d’una persona pel seu absentisme a la feina a causa d’una malaltia. David Abril advertí als assistents del perill que suposava l’exaltació de nous conceptes com el d’”emprenedor”, i l’aparició i gran consum de llibres d’autoajuda.
En la darrera part de la seva intervenció, Abril va intentar donar algunes pistes en relació amb aquesta qüestió: Com organitzar col·lectivament els treballadors?
La primera dificultat a la qual hem de fer front fa referència al fet que no hi ha consciència de classe. I sense consciència, com ens podem organitzar? Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat. També parlà de vigilar les interseccions amb altres formes d’opressió i de creació d’identitats, com són el món de la dona, la immigració o l’àmbit local.
Abril féu una crida a tornar a mirar els orígens de la classe obrera i, a partir de la precarietat actual, desvetllar novament la necessitat d’aquesta identitat
El segon repte al qual es referí David Abril va tenir a veure sobre com ens organitzam sense centres de treball. El ponent proposà cercar noves formes de vincular-se, per exemple, a través de les xarxes, i posar la tecnologia en favor de les treballadores i els treballadors.
Com ens organitzam sense experiència en col·lectius? Més enllà del conflicte laboral o la necessitat concreta, Abril remarcà que “hem de repensar nous models d’organització”. En aquest sentit, posà com a exemple el que havien fet als Estats Units els treballadors de restaurants de menjar ràpid: “Cal que ens fiquem dins les profunditats obscures, el deep organising”.
I finalment, com ens organitzam amb unes persones treballadores sense projectes de vida? Quant a això, Abril digué que “podem fer part del sentit per trobar una vida millor, que era el sentit originari del sindicalisme”. Una cosa que sempre s’ha dit des de l’STEI Intersindical és anar més enllà de la reivindicació de les qüestions laborals.
Desmuntant els mites econòmics
La darrera sessió del matí va anar a càrrec de Rafel Carretero, company de l’STEI Intersindical de Menorca, que ens parlà de la Teoria Monetària Moderna. En la seva exposició, Carretero presentà als assistents la necessitat de disposar “d’unes noves lents per a veure l’economia”, entesa aquesta des del punt de vista de l’interès general i on els objectius principals són la plena ocupació i estabilitat de preus. També comentà que l’economia és una ciència social i que “la política i l’economia són dues cares de la mateixa moneda”.
El ponent dedicà una part de la seva exposició a desmuntar una de les fal·làcies que més ha circulat al llarg dels darrers temps: que la pujada del sou mínim interprofessional (SMI) suposa la destrucció de llocs de feina. Segons molts economistes com Joseph Stiglitz, apujar el salari mínim té un impacte “insignificant o fins i tot positiu” sobre l’ocupació, ja que el mercat de treball “no funciona com qualsevol altre mercat definit per l’oferta i la demanda”.
Va explicar la següent anècdota: En un jaciment de Pompeia, un guia turístic mostrava unes monedes romanes als turistes, explicava que l’Imperi romà havia de recaptar aquestes monedes per a dur a terme despeses com aqüeductes, ponts, exèrcit, etcètera. Un turista, Warren Mosler, economista nord-americà, li va demanar d’on sortien aquelles monedes. El guia va respondre que les fabricava l’autoritat competent de l’Imperi. Llavors, l’economista va demanar: I per què has dit que l’Estat necessitava recaptar-les si les fabricava ell mateix? El guia va respondre: Eh… Continuem amb la visita.
Aquesta simpàtica anècdota ens demostra que:
• L’Estat primer ha de gastar per a poder recaptar.
• L’Estat és l’emissor del monopoli públic de la moneda per a mobilitzar béns i serveis, i imposa imposts per forçar la ciutadania a utilitzar la moneda.
• Els impostos no financen la despesa pública. Serveixen per a crear demanda per la moneda, controlen la inflació, redistribueixen la riquesa, corregeixen comportaments nocius (medi ambient, consum de substàncies nocives…).
També va posar en entredit altres qüestions com el mite dels mercats. En aquest sentit, va dir que “els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones” i recomanà el llibre de David Graeber En deuda. Segons Carretero, el mercat és una creació dels humans i explicà que el terme lliure mercat és un “oxímoron ”, ja que el mercat és un espai regulat des de la seva creació per persones que viuen en societat i el que importa és com està regulat i a qui beneficia aquesta regulació. I que per als grans capitalistes l’Estat sobra perquè el “lliure mercat” funcioni sense interferències. Paradoxalment, diferents estudis demostren que des que el neoliberalisme és hegemònic, el que ha passat és que el mercat s’ha anat concentrant cada vegada en menys empreses de major mida, i s’ha acabat convertint més en un oligopoli, en comptes del tan lloat lliure mercat.
Els doblers es varen crear per mesurar deutes, compromisos i obligacions entre persones
Rafel Carretero posà de manifest també una altra de les fal·làcies més esteses: la del dèficit, amb la dada que només un 14% dels països del món registren un superàvit. Són països exportadors de petroli i paradisos fiscals. Registrar dèficit públic és normal i incrementa la despesa total de l’economia incrementant així els ingressos del sector privat i estimulant l’activitat econòmica i que “1 euro de dèficit de l’Estat és un 1 euro de superàvit del sector privat”. També es va mostrar molt crític amb la implantació de l’euro i cità el llibre de W. Mitchell, La distopía del euro. Segons el ponent, “l’euro és l’eina neoliberal per excel·lència”.
Finalment Carretero desvetllà una de les incògnites més curioses del matí en el sentit que explicà que haver fixat el sostre de dèficit en el 3% i no en un altre número tenia a veure “amb la Santíssima Trinitat”; cosa que es va decidir en menys d’una hora i sense cap reflexió teòrica a nivell econòmic. I que l’objectiu ocult dels neoliberals és “reduir la despesa pública i, per tant, la mida i la presència del sector públic” amb la intenció de fer-lo cada vegada més insignificant i d’aquesta manera afavorir el sector privat. També aquests límits de dèficit i deute totalment arbitraris serveixen per a deixar via lliure i afavorir la banca a l’hora de crear doblers amb el risc que això suposa per la via de l’endeutament. És sospitós que, si són els bancs privats que creen doblers quan donen préstecs, ningú diu ni escriu res que això crea inflació. En canvi, es demonitza la creació de doblers per part de l’Estat.
Davant aquest desastre, els postulats de la Teoria Monetària Moderna van en la direcció de sortir d’aquesta dinàmica perversa i donar una visió del tot diferent a l’economia, posant el focus en la prosperitat de la majoria.